L’anòmia en deu frases (I)


Aquest post forma part d’una sèrie de posts que s’inicien amb aquest: Els quatre nivells de regulació moral

La regulació moral anòmica apareix evolutivament a partir dels dos anys, quan el nadó s’ha desenvolupat plenament i s’ha convertit en un nen juganer i entremaliat, que corre i s’esmuny quan fa malifetes. A partir d’aquesta edat s’estableix el llenguatge, el joc simbòlic, l’autoconsciència, la voluntat. I amb ells apareix el desig, que ja no és una simple necessitat, i que sovint es converteix en un caprici difícil de satisfer; apareixen les rabietes davant les frustracions, l’enveja, la gelosia, l’amor, la seducció…

anòmia

L’anòmia és la regulació egocentrada per excel•lència, la que connecta amb un mateix, amb les pròpies emocions, els desitjos, la pròpia voluntat, i mira de fer-les prevaldre. Sovint saltant-se les normes socials. En aquest sentit, així com el nadó que actuava des de la regulació prenòmica no tenia en compte cap norma, ja que les desconeixia, el nen que actua des de la regulació anòmica coneix les normes socials, les regles del joc de les relacions amb els demés, tot i que les veu com a normes externes. El nen d’aquesta edat obeeix per evitar un càstig, o per no perdre l’amor de la mare o l’estima de la mestra. I desobeeix quan ningú el veu. També actua impulsivament i sense control, sense sospesar adequadament les conseqüències per als altres o fins i tot per sí mateix. Quantes vegades no veiem adults actuar així…

En l’edat infantil tot gira al voltant d’un jo miop i egocentrat que no és capaç de veure més enllà de temps i espai immediats. Per a un nen això no és un problema, ja que forma part del seu desenvolupament, de l’etapa vital. Abans de saber descentrar-se i poegocentrat anomiasar-se en el lloc de l’altre, ha d’aprendre a centrar-se en sí mateix, sentir el seu món intern, a connectar-hi. El problema el tenen aquells adults que no han sabut superar aquesta etapa d’egocentrament, i segueixen regulant-se anòmicament, atenent als seus desitjos per damunt de tot, i actuant impulsivament sense capacitat de control. També tenen un problema aquelles persones que, per la raó contrària, de petits no van desenvolupar plenament la regulació anòmica, i ara els costa connectar amb les pròpies emocions, amb la voluntat genuïna, amb els desitjos.

Tot seguit recollim un seguit de frases que apunten a la regulació anòmica en persones adultes. En alguns casos per excés d’anòmia, o sigui, es tracta de conductes o actituds que denoten una regulació anòmica sobredimensionada, que no toca o no és la més convenient pel context, l’edat, les circumstàncies. Altres expressions, en canvi, tracten de persones que no saben regular-se anòmicament quan més convé, fet que els ocasiona importants dèficits a l’hora de connectar amb sí mateixos i saber el que volen, de gaudir de les coses, o fins i tot saber qui són.

1-Total, que he d’aprendre a ser més egoista?

Quantes vegades els psicòlegs no haurem escoltat aquesta pregunta -retòrica- durant les sessions de teràpia. M’atreviria a dir que l’acaben formulant un percentatge significatiu de pacients, si no és amb aquestes mateixes paraules, de semblants.

La Laia s’havia avocat a cuidar els seus. Primer els germans petits, ajudant la mare, des dels 8 anys o abans. No sense frustracions i renúncies, quan veia les amigues jugar, i ella havia de quedar-se a casa. Quan es va fer adolescent, i amb tot el pes de la responsabilitat pel cuidat de la casa i els germans, va trobar nòvio i s’hi va casar quasi que sense reflexionar “per fugir d’aquella casa i sentir-me lliure”. Però no va anar del tot així, perquè aviat van venir els fills, dos, i s’hi va aplicar com millor sabia fer. La relació amb el marit ràpidament es va anar deteriorant, convertint-se ell en un “tercer fill”, un home sense capacitat d’assumir responsabilitats, un somniatruites que no va saber adaptar-se al dia a dia d’una vida adulta. Va entrar aviat en una dinàmica autodestructiva, anava descuidat, bevia, va agafar addicció a les màquines escurabutxaques.

Quan va venir a teràpia, la Laia patia de fibromiàlgia, i estava trista, el psiquiatre li havia receptat antidepressius. Els fills en aquell moment ja havien marxat de casa, i n’estava orgullosa, perquè els havia proporcionat estudis i els deixava ben inserits al món laboral. Però es lamentava i es queixava de la poca atenció que rebia d’ells, “ara que ja no em necessiten, com si no existís”. El marit seguia amb ella, s’havia convertit en un home sense pena ni glòria, depenent, que s’arrossegava més que no pas vivia. L’havia pogut col•locat en un treball més o menys estable, gràcies a un contacte d’una veïna, i això els assegurava un sosteniment, juntament amb feines de neteja que feia la Laia de forma eventual, sense cotitzar.

Però, i la Laia? La Laia ara es trobava en una crisi vital. El motiu de la seva vida, almenys des que era una nena, s’havia esvaït. No tenia a qui cuidar, atendre, no podia donar, bolcar-se cap als altres. Ara no tenia més remei que mirar-se al mirall, i preguntar-se si no podia fer tot això que tan bé sabia fer, però aquest cop cap a sí mateixa… Caram, però no sabia com!!!

Moltes persones, com la Laia, descobreixen en un determinat moment de la seva vida que no saben centrar-se en sí mateixes. No en saben regular-se anòmicament ni ho consideren oportú o vàlid. Fins i tot ho troben immoral. “M’estàs dient que he d’aprendre a ser més egoïsta?” s’exclamen escandalitzades…

2-Quan vaig de festa em descontrolo

anomiaLa festa representa un context propici per a la regulació anòmica. El ball, la gresca, la desinhibició social, la seducció. Quan anem de festa ens permetem més llicències que de costum, és com si la moral es relaxés i quedéssim alliberats de l’encorsetament del fer convencional.

Però en realitat no ens alliberem de cap moral, perquè seria com dir que deixem de ser humans. En tot cas canviem de codi de regulació. A la festa, la regulació moral heteronòmica (en parlarem en propers posts) minva i es desplega sobretot la regulació moral anòmica, que passa a ser la predominant, fet que ens possibilita una conducta més desinhibida i juganera, travessada pel desig i orientada sobretot a l’obtenció del plaer immediat.

Tanmateix, que sigui la regulació predominant no implica que sigui la única. La conducta adulta està sempre mediatitzada pels quatre nivells de regulació, en més o menys mesura. Algunes persones, això sí, i tornant al context de la festa, es lliuren de forma excessiva a una regulació anòmica, fet que els porta al descontrol.

I una cosa és “deixar-se anar”, lliurar-se a l’espontaneïtat del jo i passar-ho bé, i una altra ben diferent és quedar pres per l’impulsivitat i el descontrol, generant un comportament irresponsable o perjudicial amb un mateix o molest i perillós pels demés.

Properament: L’anòmia en deu frases (II)