Quan unilateral significa assertiu


test d'assertivitatL’assertivitat és un terme psicològic referent a la defensa dels drets personals: dret a pensar i opinar diferent; dret a expressar emocions, sobretot emocions negatives com la tristesa o la ràbia; dret a dir que NO a una petició que no volem o no podem complir, etc. Drets inalienables que ens pertanyen com a éssers lliures i responsables que som i volem seguir sent.

Però ser assertiu no implica tan sols la capacitat de defensar tots aquests drets propis, és necessari també una manifesta capacitat de considerar els drets dels demés. Ser assertiu és, doncs, ser respectuós, empàtic, curós amb les persones que ens rodegen. És una acció bilateral on es conjuguen ambdós espais de drets, els propis i els dels altres.

Un pot ser agressiu quan defensa els propis drets de forma impulsiva o egocentrada, sense considerar els drets dels demés; o ser passiu quan s’inhibeix i es retira esporuguit, perquè tem la ira o la força de l’altre. La persona assertiva, en canvi, és ferma i constant, decidida i flexible alhora. Valenta. Està disposada a fer valer els seus drets, però sempre negociant amb la realitat, amb les circumstàncies i persones que l’envolten, i amb sí mateixa, amb les seves necessitats, anhels i conviccions.

Els psicòlegs treballem molt sovint l’assertivitat. Assertivitat a la feina o l’escola, amb la família i també amb la parella. No sempre es tracta de situacions senzilles, que permetin aplicar una assertivitat serena i tranquil•la. A la feina, per exemple, ser assertiu pot implicar un acomiadament. I en algunes relacions de parella molt assimètriques i deficitàries, pot incrementar la reacció violenta de la persona fins llavors dominant. Les persones que vénen a teràpia per treballar l’assertivitat en aquestes situacions, han d’afrontar dilemes importants, perquè el marge de maniobra que tenen és limitat.

asertivitat i unilateralitat

I és que en darrer terme ser assertiu no és tan sols una qüestió de capacitat, de saber ser assertiu. És sobretot també una decisió personal. Una decisió al voltant de la llibertat, del seu preu, que la persona ha d’estar disposada a assumir.

Parlem de persones, però també podem parlar de societats. Com ara mateix la societat catalana. Una societat que es troba disposada a fer valer dels seus drets, i a fer-ho de forma assertiva: pacífica i decidida, democràtica, respectuosa, bilateral. Però aquesta societat sap que el seu marge de maniobra es troba cada cop més limitat, i més quan més avança. La capacitat negociadora, el diàleg i la persuasió, l’empatia cap a l’altre… no són suficients. Perquè per desplegar a totes aquestes capacitats i actituds cal un escenari bilateral, on l’altre es mantingui obert i disposat a entrar en aquest joc, i no és el cas.

Així, doncs, el dilema que afronta la societat catalana és aquest: cedeix i renuncia a la llibertat davant un context tancat i amenaçant, o bé tira pel dret. Cedeix o avança, doncs, sempre a partir d’una dinàmica unilateral, que ja és indefugible.

Perquè en situacions límit, ser assertiu ja no depèn tan sols de saber-ne o no. És com dèiem una decisió unilateral, decisió sobre la llibertat i en darrer terme sobre el dret a existir. Sigui per a un treballador sota assetjament laboral, sigui per una persona que pateix les conseqüències d’una relació conjugal tòxica, sigui per una nació que vol alliberar-se d’un Estat desigual i deficitari, que ni tan sols la reconeix com a tal.