Teràpia de l’autoestima


teràpia de l'autoestimaL’autoestima és l’amor reflexiu, és l’acció d’estimar-se un mateix. Es tracta d’un concepte molt intuïtiu, però que suscita molt debat entre els psicòlegs. Des d’aquest bloc n’hem parlat en dues anteriors ocasions, aquí i aquí.

Així doncs, diferents autors han donat definicions diverses d’autoestima, tot i que les podríem agrupar en dues grans corrents. La que explica l’autoestima com un amor que puja o baixa depenent dels assoliments personals, els èxits o els fracassos, i la corrent que considera l’autoestima com un amor estable i incondicional: m’estimo senzillament perquè existeixo, pel Ser que sóc, més enllà de qualsevol altra consideració. Li diríem en aquest cas amor ontològic. Alguns autors intenten entendre l’autoestima a partir de les dues concepcions, d’una combinació de l’amor condicionat i l’incondicional, com per exemple Luís Hornstein (2011). En el següent fragment, aquest psicoanalista argentí ens descriu l’amor diferencial que rebria el nen petit, i que seria la base de l’autoestima de l’adult:

A esto se lo denomia condicionalidad del amor expresado. Lo que diferencia los dos tipos de apoyo es el hecho de que sean entregados sin condiciones (haga lo que el niño haga recibirá amor) o con condiciones (el apoyo depende del desempeño del niño). Las consecuencias sobre la autoestima son distintas. En el primer caso, el niño entiende que tiene cierto valor, puesto que sus padres lo aman por todo y contra todo. Pero este amor incondicional no lo prepara para provocar amor en personas distintas a sus padres: es el niño mimado. En el segundo caso, el niño sabe que el apoyo recibido depende (en parte) de sus actos.(p.50)

Segons Hornstein, una criança on l’amor fos exclusivament incondicional no prepararia el nen per al món social, com diu ell, seria el nen mimat. Per contra, un nen faltat d’estima incondicional, que hagués viscut el rebuig total quan no hagués correspost a l’expectativa dels pares, seria un nen amb una autoestima volàtil, i molt depenent de l’aprovació i el judici externs.

L’ideal? Una bona combinació d’estimes. En primer lloc, una bona base incondicional, un t’estimo “facis el que facis”, un “t’estimo perquè existeixes”, i un afegit condicionat, que seria el motor que ens permetria ensenyar les normes socials i l’adaptació al món.

Des de la tradició humanista, que és la que adoptem a Simbòlics Psicoteràpia, la concepció de l’autoestima és lleugerament diferent. En cap cas es consideraria l’estima condicionada com a ingredient de l’autoestima. Allò que condicionem, que se’ns dubte és necessari per a l’educació i la socialització, no és amor. És joc, és plaer, és recompensa, o també és estat d’ànim dels pares: “Si no fas tal cosa, o si no deixes de fer tal cosa, després no jugarem”, per exemple. Però el missatge no és mai una retirada d’amor, perquè aquest, si és, és incondicionat. L’amor no hauria de posar-se en joc. El nen mimat, d’aquesta manera, no és el nen que ha rebut massa amor, és més aviat el nen consentit a qui no se li ha ensenyat a regular el seu plaer, el desig, els capricis, és un nen que no sap gestionar la frustració, és incapaç de postposar la recompensa, i no comprèn que les seves accions afecten les persones del seu entorn. Sovint és també el nen que no ha rebut prou amor incondicional, i és compensat a través de gratificacions immediates.

Hem parlat fins ara del nen i els seus pares, però quan som adults aquestes diferents figures les hem interioritzat. I és llavors quan parlem pròpiament d’autoestima, de l’amor que ens donem a nosaltres mateixos.

I què implica aquest amor que és l’autoestima? (extret del seminari “Estima ontològica, Estima narcisista” que imparteixen els psicòlegs Manel Villegas i Pilar Mallor)

  • Identificació amb el propi ser. Autenticitat i congruència.
  • Legitimació de les pròpies necessitats. Dignitat.
  • Reconeixement dels propis drets. Llibertat.
  • Cuidat de sí mateix. Voler-se el bé.
  • Comprensió de sí mateix. Que no s’ha de confondre amb condescendència.
  • Reconeixement de la singularitat. Cadascú de nosaltres és únic.
  • Respectar-nos i fer-nos respectar. Drets assertius.
  • Humilitat.

Reconstruir l’autoestima

Sovint s’ha dit que la psicoteràpia és bàsicament una teràpia de l’autoestima. I en gran part és així, perquè l’autoestima és sempre al darrera dels diferents conflictes psicològics. La seva reparació, o reconstrucció, és prioritària en tota teràpia.

I en què consisteix, aquesta reconstrucció? Depèn de cada cas. El punt de partida, com hem vist, és l’amor incondicional, l’acceptació plena de la realitat de cadascú. Acceptació d’entrada, i això vol dir prèvia fins i tot a qualsevol canvi. És una contradicció, cert, que l’acceptació sigui allò primer, quan la persona precisament acudeix a teràpia per canviar. Carl Rogers, psicòleg humanista, ja ens va advertir d’aquesta gran paradoxa, que per nosaltres és fonamental.

teràpia de l'atuoestima

Gnothi Seauton. L’autoestima demana un coneixement profund, sincer i sense judicis d’un mateix.

Acceptar-se és prioritari, i això implica prèviament conèixer-se a sí mateix. No es pot acceptar allò que no es coneix. Moltes persones que vénen a teràpia, precisament, tenen una visió de sí mateixos parcial, incompleta, o distorsionada. Com es poden acceptar si no es coneixen?

La teràpia de l’autoestima, en aquest sentit, treballa la mirada cap a un mateix. Una mirada cap a l’interior, cap a les emocions, les sensacions, les motivacions, els desitjos i les necessitats, i cap a la voluntat en el seu conjunt. Una mirada reflexiva que ha d’evitar el judici, les atribucions, les valoracions.

Parlem d’una mirada descriptiva, orientada a la comprensió, que esdevingui un fidel reflex de la nostra experiència interna.

A partir d’aquí, Villegas i Mallor (2015) fan un recull de diferents eixos que implica una teràpia de l’autoestima:

  • Diferenciar-se de la mirada de l’altre
  • Mostrar la persona oculta en el teu cos
  • Identificar i legitimar les pròpies sensacions, emocions i necessitats
  • Aprendre a validar-se socialment
  • Respectar-se i fer-se respectar
  • Connectar amb el jo interior

En propers posts explicarem alguns d’aquests eixos de teràpia, amenitzats amb casos reals, per tal que el lector o la lectora es pugui fer una idea concreta del procediment que és la teràpia de l’autoestima.

 

Referències bibliogràfiques:

Hornstein, Luís (2011). Autoestima e identidad: narcisismo y valores sociales. Buenos Aires: Fondo de Cultura Económica.

Villegas Besora, M., Mallor Plou, P. (2015). Estima Ontológica, Estima Narcisista. Revista de Psicoterapia 26(100), 3-44.