[Parella] Tècniques per sobreviure a una discussió


discussióTot seguit us presento un conjunt de tècniques útils per afrontar diàlegs tensos que poden acabar o acaben en discussions irades. Estan pensades per a discussions de parella, tot i que són generalitzables a moltes altres situacions interactives. Algunes d’aquestes tècniques van orientades al nivell emocional, a rebaixar la temperatura de l’ambient. Altres tècniques pretenen actuar en el nivell verbal, fer més fluida una conversa que s’ha tornat circular i no és capaç d’avançar.

Són totes elles tècniques assertives, és a dir, que busquen l’equilibri de drets entre els interlocutors, que miren de preservar la igualtat i el respecte mutu.

1. Tècnica del disc ratllat:

Es tracta de repetir el mateix argument una vegada i una altra, de forma pacient i tranquil·la. Repetir el propi punt de vista, sense entrar en les provocacions que pugui fer l’altre. Per exemple: – “T’entenc, però jo no hi estic d’acord…” – “T’entenc, però jo no hi estic d’acord…”.

Sovint, en una discussió, podem anar-nos-en per les branques, i acabar perduts en un debat que no té res a veure amb el motiu original. És important, doncs, a vegades, mantenir-nos ancorats en allò que ha iniciat el diàleg, i no embrancar-nos en una discussió que pot allargar-se de forma estèril.

2. Banc de boira:

Quan l’altre està molt alterat, podem actuar per calmar-lo i seguir més endavant la discussió. En un primer moment, se li dóna la raó, i s’evita entrar en més discussions. Pot ser una raó total, o parcial, podem trobar un punt en el qual pensem realment que podem acceptar. Se li transmet, en un to de veu calmat i convincent, que té part de la raó en el que diu. Ens mostrem d’acord en el possible. Per exemple: – “Sí, és possible que en això tinguis raó”… – “Doncs potser sí, en algunes ocasions…” –

Una vegada rebaixada la tensió, podrem exposar en forma empàtica el nostre punt de vista.

3. Aplaçament assertiu:

Recomanada quan és un mateix el que està alterat. En aquesta situació, el millor que podem fer és postposar la discussió per un altre moment on puguem controlar millor les nostres emocions i pensaments. Es tracta d’aplaçar la resposta que anem a dir a l’altre fins que ens sentim més tranquils i capaços de respondre correctament. Per exemple: – “Mira, aquest és un tema problemàtic entre nosaltres, si et sembla el tractem amb més calma i profunditat demà, o en un altre moment”.

En casos extrems, aquesta tècnica adopta en nom de “Temps fora”, indicat per a persones amb dificultats per manejar la ira i la impulsivitat. Consisteix en marxar immediatament de l’habitatge o de l’àmbit de la discussió, i realitzar alguna activitat agradable o d’exercici físic que porti a la pròpia relaxació. Passat aquest moment crític, es pot tornar al lloc inicial i reprendre la conversa o l’activitat que s’estava realitzant.

4. Relativitzar la importància del que es discuteix:

A vegades la tensió creada en una discussió no és proporcional a la importància d’allò que s’està discutint. Es comença a discrepar, s’eleva el to, i sense saber com, s’acaba cridant i faltant al respecte, oblidant que es tractava d’un tema menor. Si ens adonem d’això, és bo compartir-ho, ja que pot calmar l’ambient. Es tracta d’arribar a l’acord que la forma ha sobrepassat el fons, que la discussió és desproporcionada pel tema que s’està discutint. Per exemple, interrompre amb algun comentari del tipus: “Potser aquesta discussió no té tanta importància com li estem donant, no ho creus?”.

5. Tècnica d’ignorar:

No es segueix la discussió a l’altre, però a través del llenguatge verbal i no verbal se li transmet que no se l’està ignorant a ell, sinó al tema. En aquest cas, es manifesta el dret de no voler parlar d’un tema en un moment determinat.

Aquesta tècnica s’ha d’utilitzar amb molta moderació, en moments molt determinats. El seu ús recurrent pot indicar una tendència a evitar la comunicació i la resolució de les discrepàncies, que a la llarga pot empitjorar la situació. Els problemes tard o d’hora s’han d’acabar afrontant per resoldre’ls, postposar-los només pot ser un recurs eventual.

6. Tècnica de diferenciar un comportament d’una manera de ser:

Es tracta de no generalitzar. Un oblit no et converteix en una persona despistada, ni un dia que no s’escombra et fa ser un brut, ni un error et porta a ser un inútil. Això és important de tenir en compte quan li comentem a un altre una acció seva que no ens ha agradat. Cal distingir un comportament, que és més superficial i modificable, d’una manera de ser, més pròpia de la identitat i per tant més vinculada a l’autoconcepte i l’autoestima.

Per exemple, és més recomanable dir: “No m’agrada quan fas això i allò”, que no pas llançar una sentència d’aquest tipus: “No m’agrada que siguis així”. Molts diàlegs es converteixen en discussions per una generalització indeguda.

7. Tècnica de la pregunta assertiva:

Davant una crítica de l’altre, tenim tendència a defensar-nos contraatacant amb una altra crítica, i iniciar una escalada que no ens porta enlloc. Una tècnica més útil d’autodefensa, que no pas l’anterior, és respondre amb una bateria de preguntes per forçar l’altre a clarificar.

Es parteix la de idea que la crítica de l’altre és ben intencionada (encara que no ho sigui). Se li fa una pregunta per tal que ens mostri el que hem fet malament, com s’ha sentit ell/ella, i com creu que podem fer-ho bé. Consisteix en sol•licitar a l’altre més informació al voltant dels seus arguments, per així tenir clar a què es refereix i què vol que canviem. Per exemple: – “Exactament què és el que et molesta de la meva forma d’actuar? Què té de dolent?” – “Com vols que canviï per tal que això no torni a passar?”.

Aquesta tàctica rebaixa immediatament el to de la discussió, i obliga l’altre a rumiar, a concretar, a buscar motius que justifiquin la seva afirmació i a proposar solucions concretes.

8. L’assertivitat negativa:

S’utilitza a l’hora d’afrontar una crítica quan ens adonem que la persona que ens critica té la raó, o part de la raó. A diferència del “Banc de boira”, en aquest cas l’objectiu no és calmar el nostre interlocutor, sinó trobar una sortida digne per a nosaltres quan ens adonem que l’altre té raó o part de raó. Així, en comptes de dir expressions tant contundents com “ho sento” o “perdona”, no sempre fàcils de pronunciar enmig d’una discussió, es poden utilitzar frases del tipus: – “Ha estat una bajanada per part meva”, -“No hauria d’haver dit això”, -“Tens raó en aquest aspecte”.

Amb això obrim una sortida a la discussió, es va calmant l’ambient i reduïm la crítica del nostre interlocutor. A la vegada, preservem en la mesura del possible l’autoestima, sent capaços d’integrar les nostres qualitats positives i negatives.

9.Tècnica del “però”:

Consisteix en construir una frase dividida en dues parts. La primera part té la funció d’establir un pont amb l’altre, de crear simpaties, connectar de forma positiva ja sigui empatitzant o lloant. Per exemple: “Entenc que deus estar preocupat”, “Comprenc que tinguis pressa”, “Sé que per a tu això és important”, com a exemples d’expressions empàtiques, on pretenem posar-nos en el lloc de l’altre. Com a exemples de lloances podríem proposar els següents: “El que proposes és molt interessant”, “T’agraeixo que m’ho hagis volgut comentar”, etc.

Després d’aquesta primera part diguem que positiva, afegim la negativa. La que en realitat volem comunicar: “… però no et puc ajudar en el que em demanes”, “… però ara mateix no tinc temps per dedicar-hi”, etc. Una segona part negativa que queda suavitzada per una primera part on es valora l’altre, se’l comprèn, se l’escolta.

Per a més informació sobre aquesta tècnica, podeu fer cap a aquest post: [Assertivitat] Tècnica del “però”

10.Tècnica del bufó:

Quan l’escalada de la discussió ha arribat a un punt elevat, i no es veu un desenllaç proper, es pot recórrer a la tècnica del bufó, que consisteix en realitzar una sortida absurda o bromista, de forma unilateral, sempre girant al voltant d’un mateix (no pas de l’altre, ja que podria ser entès com un atac). Aquesta tècnica té la virtut de tallar de cop la discussió, rebaixar abruptament la temperatura de l’ambient, sense que cap dels dos membres implicats hagi de cedir momentàniament. Més endavant es reprendrà el diàleg obert, aquest cop amb més calma i serenor.

És difícil trobar un exemple generalitzable per aquesta tècnica. El sentit de l’humor i la capacitat de fer broma d’un mateix és una cosa molt personal i idiosincràtica, cadascú té el seu estil, i coneix el seu potencial en aquest àmbit.