Quan el dolor crònic condiciona la vida en parella


L’experiència del dolor crònic condiciona tots o pràcticament tots els àmbits de la persona que el sofreix. Un d’aquests àmbits és sens dubte el de la parella.

dolor crònicEn algunes ocasions, ens explica la psicòloga Jenny Moix (2006), el dolor crònic actua modificant l’estructura de la parella, quan aquest es converteix en el centre de gravetat. El dolor acaba formant part de totes les converses, i els rols de cadascun dels membres de la parella passen a definir-se també exclusivament a partir del dolor, quan emergeix la figura del cuidador i la de la persona cuidada.

En aquest tipus d’estructures de parella, que en teoria apareixen per fer front al dolor incapacitant d’un dels seus membres, acaba paradoxalment per contribuir a augmentar el mateix dolor crònic. Determinats cuidats poden reforçar la conducta del dolor, en part a causa d’un mecanisme psicològic inconscient de reforç condicionat. Quan una conducta va seguida d’un reforç (estímul positiu, o sigui, una cosa que ens agrada) la conducta concreta tendeix a augmentar. Es tracta d’un mecanisme com hem dit inconscient, automàtic, corporal podríem afirmar, molt primitiu evolutivament parlant, present a gran part dels éssers vius. En el cas concret del dolor crònic, les conductes de cuidat i les atencions rebudes poden reforçar les queixes i conductes demandants derivades del dolor, o fins i tot augmentar la mateixa percepció del dolor.

Això no significa que les persones que pateixen dolor crònic es queixin conscientment per obtenir més atencions o cuidats. No hi ha premeditació per part seva, adverteix Moix (2006). Almenys no de forma plenament voluntària, afegiria jo; perquè recordem que l’inconscient és un món molt ampli i farcit de contradiccions, on la voluntat en certa manera també hi és present.

Com incidir en el dolor crònic des de la relació de parella

El resultat, en definitiva, acaba sent un aprenentatge mecànic del dolor, pràcticament fora de l’abast de la nostra voluntat, però que podem incidir per desaprendre’l. Tot seguit exposem quatre pautes que ens poden ajudar a prevenir o revertir aquesta situació:

1. En primer lloc, la persona que ocupa el rol de cuidadora ha de seguir prestant atenció a les conductes del dolor de la persona cuidada, però mirant de no oblidar ni descuidar altres conductes, actituds, converses, que apunten a direccions alternatives. La persona cuidadora es pot sentir desbordada, i pot prioritzar o focalitzar la seva energia en atendre les conductes del dolor. És una actitud lògica, però errònia, perquè com hem vist pot acabar reforçant el mateix dolor.

2. En segon lloc, la persona que rep els cuidats ha de permetre’s sortir de tant en tant del rol incapacitant i negatiu derivat de l’experiència dolorosa. Sovint un es pot divertir, i no sentir vergonya o culpa pel fet d’expressar moments d’alegria i joia, perquè no hi ha res més terapèutic pel mateix dolor que permetre’s aquests moments revitalitzadors. El dolor està allà, ja ho sabem, però deixem-lo en segon pla tant temps com sigui possible. I així com un es pot divertir, també pot exercir periòdicament un rol més actiu, propositiu, de responsabilitat. Sentir que, malgrat el dolor crònic, un encara és capaç de gestionar aspectes de la pròpia vida. Avís aquí a la persona cuidadora, que no s’excedeixi en el cuidat i el proteccionisme.

3. En tercer lloc, posar atenció a les necessitats de la persona cuidadora, la gran oblidada en aquest tipus de relacions de parella tant asimètriques. Molt sovint, el que cuida acaba tancant-se en el seu rol de persona forta, generadora de recursos, capaç de gestionar aquesta situació i qualsevol altra que pugui plantejar-se. Però a la vegada és un rol que la manté atrapada, sense possibilitats d’expressar debilitats, cansament, preocupacions o tristesa. Imaginem-nos que sola i aïllada que es pot sentir una persona cuidadora quan decideix no compartir els seus propis problemes per no afegir encara més dolor i sofriment a la parella!

4. En quart lloc, i derivat de l’anterior punt, la persona cuidada pot capgirar el seu propi rol, encara que sigui molt de tant en tant, convertint-se en cuidadora de la parella. Descentrar-se de sí mateixa, obrir-se a l’altre, escoltar-la, compartir el seu món intern. Pot resultar paradoxal suggerir aquest rol a una persona presa pel dolor crònic, que molt sovint no sent força ni capacitat per a cuidar-se de sí mateixa. Però com moltes altres paradoxes en psicologia, resulta en molts casos una bona manera de trencar el cercle viciós que s’ha anat creant, i desaprendre conductes i actituds que no fan més que reforçar el dolor.

El dolor crònic condiciona les relacions, entre elles la relació de parella. Li posa pressió, hem vist, fins i tot i en pot alterar l’estructura. En aquest article hem considerat aquells casos on el dolor conforma un camp gravitatori tal que trenca la simetria de la parella, i origina els rols asimètrics de cuidador i cuidat. Una assimetria deficitària que pot perjudicar la qualitat de vida en parella, i actuar negativament en el curs del mateix trastorn dolorós. Incidir en aquest patró relacional pot millorar la situació, en la relació de parella i en el mateix dolor crònic, i així recuperar benestar, tant fràgil i costós de mantenir quan el dolor crònic fa aparició i pugna per ocupar la centralitat de la  nostra vida quotidiana.

 

Referències bibliogràfiques:

Moix, Jenny (2006). Cara a cara con tu dolor. Técnicas y estrategias para reducir el dolor crónico. Barcelona: Paidós.