Presentació a Vilafranca de la guia per a mestres “El TDAH: Detecció i actuació en l’àmbit educatiu”


TDAHDimecres passat va tenir lloc a Vilafranca la presentació de la nova guia per a mestres El TDAH: Detecció i actuació en l’àmbit educatiu. Es tracta d’un document elaborat per el Departament d’ensenyament de la Generalitat de Catalunya. L’acte va ser organitzat per TDAH Penedès, l’associació d’afectats per dèficit d’atenció amb o sense hiperactivitat i els seus familiars.

Aquesta guia és un recurs més per als mestres, que tenen un instrument que els facilita l’observació i la clarificació d’algunes conductes que es troben a l’aula. És un pas positiu, en quant a què s’unifiquen criteris per començar una línia d’actuació i coordinar recursos per donar una resposta més ràpida i eficaç als infants afectats i les seves famílies.

El TDAH és una agrupació de símptomes, dels quals se’n destaquen tres: la hiperactivitat, el dèficit d’atenció i la impulsivitat. Habitualment coexisteixen, però també es donen patrons en els què predomina cadascun d’ells. Hi ha altres símptomes associats, com per exemple labilitat emocional (fluctuacions en l’estat d’ànim) i trastorns específics del desenvolupament que afecten al àmbit escolar i a l’adaptació al medi en general.

No existeix un consens en la comunitat científica envers el TDAH: està obert el debat sobre el seu origen, sobre el seu diagnòstic i sobre el seu abordatge terapèutic.

Tot i les moltes controvèrsies a l’entorn del TDAH, també hi ha alguns acords: per exemple, molts especialistes estan d’acord en què el tractament ha de ser multimodal, és a dir, s’ha de treballar des de la psiquiatria, des de la psicopedagogia i des de la psicologia, i no necessàriament en aquest ordre. Tot i que sembla una obvietat, ho voldria remarcar: el tractament farmacològic s’hauria d’incloure només en els casos més greus.

La guia per a mestres presentada Vilafranca aposta per l’abordatge global, per l’enfocament multidisciplinar. Tot i que, personalment, en aquesta guia trobo a faltar més informació sobre els fàrmacs administrats a molts nens i nenes diagnosticats amb TDAH, ja que en molts casos son medicacions que s’han d’administrar a l’escola,i sota responsabilitat dels mestres.

Precisament, l’aspecte més sensible i colpidor a l’entorn dels infants diagnosticats amb aquest trastorn és el de l’elecció del tipus de tractament, ja que pot implicar l’administració de fàrmacs molt potents a una edat sensible, quan el Sistema Nerviós Central encara està en desenvolupament.

Els fàrmacs de primera elecció són els psicoestimulants: drogues amfetamíniques que provoquen els mateixos efectes secundaris que la cocaïna i l’amfetamina, a nivell conductual i neurològic. A l’Estat espanyol, l’únic estimulant acceptat és el metilfenidat, comercialitzat com Rubifen (efecte immediat) o Concerta (alliberació prolongada) i es comença a prescriure un altre grup de fàrmacs, l’atomoxetina (Strattera).

Aquí podeu consultar una guia per a pares elaborada per la APA (American Psychiatric Association), on es dona informació sobre els efectes secundaris que provoquen els fàrmacs d’ús més habitual als EUA, i per extensió a occident.

En aquesta mateixa font, es comenta que s’ha detectat un increment en l’abús d’aquest tipus de fàrmacs psicoestimulants per part d’adolescents, que els utilitzen per estudiar i millorar el rendiment escolar, generant addicció a la llarga.

Per acabar, vull fer un esment a la ingent quantitat d’informació que circula sobre el TDAH en els mitjans de comunicació, en les xarxes socials, en els organismes oficials…

No obstant, en aquest maremàgnum manca una part que ens parli de la vivència dels propis afectats, és a dir, dels nens i nenes que pateixen aquesta agrupació de símptomes anomenada TDAH. On s’expressen? Què tenen a dir? Del malestar que senten, de la frustració, de l’angoixa, de la desorientació, del patiment… de totes aquelles coses que van més enllà d’una manca de concentració i d’un moviment exagerat. És aquí on el tractament psicològic pren tot el sentit: poder oferir una alternativa al moviment continu.

 

Bibliografia:

  • Mabres, Mercè, et al. (2012). Hiperactividades y déficit de atención. Comprendiendo el TDAH. Barcelona: Ediciones Octaedro.

Documents online: