Pors infantils o evolutives


“A estas alturas de mi vida, he llegado a ser un experto en miedos. Los he vivido, los he estudiado, y he soñado con la valentía como otros sueñan con el poder, la riqueza o la salud. De todas las emociones que amargan el corazón humano –y son muchas-, la gran familia de la angustia, la timidez, la inquietud, el terror, la vulnerabilidada, es la que más me ha preocupado, y tal experiencia me dice que no es un a rareza mía. El perspicaz Hobbes escribió una frase terrible, que podríamos repetir todos: “El día que yo nací, mi madre parió dos gemelos: yo y mi miedo””.

Marina, J.A. (2006). Anatomía del miedo. Editorial Anagrama, Barcelona.

 

No ens podem amagar de la por. Ens ve incorporada ( del llatí, in- corporis, és a dir, cap a l’interior del cos, i mai millor dit, perquè la por és tan especial que sentim que ens envaeix sense control el propi cos). És un mecanisme evolutiu que ens protegeix i ens ajuda a sobreviure. La por ens avisa de fugir dels animals grans, de les altures, d’altres persones amb actitud agressiva. Paradoxalment aquesta emoció obscura i humida és un impuls vital. En aquest post parlarem de les pors infantils, i de les pors en general.

pors infantils, teràpia infantil vilafranca

Evolució de les pors infantils

Com a conseqüència d’aquest mecanisme biològic que ens ve incorporat de sèrie, apareixen les pors anomenades evolutives. Els nadons ploren si se senten sols o abandonats. Més endavant aquesta por pren formes més concretes, i parlem d’ansietat de separació i el seu complement, la por als estranys.

Més endavant, aproximadament a partir dels 2 anys i mig, a mesura que es desenvolupa la capacitat simbòlica i cognitiva, apareixen les pors als monstres, fantasmes, personatges de dibuixos animats, i també al animals…

A partir dels 6 o 7 anys, els nens i nenes van lentament prenent consciencia de la seva humanitat, de la seva finitud, i apareix la por a la mort d’un mateix o dels éssers estimats. També apareixen altres pors, més vinculades a l’àmbit social (a la separació dels pares per exemple) o específiques (ferides, sang…)

Aquestes pors evolutives, o pors infantils, són universals, es manifesten en diferents graus, i amb el temps es debiliten i desapareixen. Formen part de la vida, del creixement. Excepte en aquells casos en què es presenten de forma preeminent, o bé no evolucionen cap a formes més adequades per l’edat, motius pels quals és aconsellable realitzar un diagnòstic psicològic infantil.

Predisposició a la por

Un actor molt principal en les pel·lícules de por subjectives, és un tipus de temperament molt especial i sensitiu: hi ha persones dotades d’una predisposició a buscar estímuls negatius, interpretar de manera pessimista els estímuls neutres, a auto-centrar l’atenció… Són els aprensius, els neuròtics, els ratllats de la vida. Aquestes persones viuen en un mon d’angoixes i preocupacions. L’ansietat estreta el seu camp de mira, no poden calibrar de manera objectiva el perill, i preveuen grans catàstrofes i desgràcies. Aquí pot aparèixer la por, una por imprecisa, difusa, una alerta incansable tot esperant la mare de totes les calamitats.

Però repeteixo que és una predisposició, un factor que juga a favor de la por, però que no té per què determinar el resultat de la partida. Les experiències relacionals, els aprenentatges i els recursos que puguin trobar aquestes persones es comminaran per donar lloc a un determinat i particular projecte vital.

pors infantils

Classificació de les pors

Si la por pren una forma determinada, la classifiquem, li posem un nom, a poder ser amb arrel grega, i així domestiquem el monstre. N’hi ha un número ingent degut a la capacitat simbòlica de l’ésser humà que activa el mecanisme de la por, i l’enlaira en l’entramat de la psique utilitzant la metàfora, la metonímia, les hipèrboles… Per exemple, podem trobar la barofòbia, que és la por a la gravetat o la lacanofòbia que és la por a les verdures. La xilofòbia és la por als objectes de fusta… Aquí un enllaç amb un llistat bastant exhaustiu: Llistat de fòbies.

La fòbia social, la por als altres, a que ens jutgin o ens abandonin, és una fòbia específica molt incapacitant i penosa. La persona es va retraient, s’amaga cada vegada més i més en la soledat del seu cau.

Però la por no sempre es pot caçar i engabiar en una paraula, en un terme classificatori. Es pot mostrar dissimulada, emmascarada sota formes no tan evidents a una observació superficial, i s’escapoleix a aquest afany recaptatori de posar-li un nom i encasellar-la, que es també una forma de conjurar-la. Si l’anomeno, la por no m’espanta tant.