Objectes que estimem


Estimem les persones, també els animals domèstics que conviuen amb nosaltres. Però la nostra capacitat d’estimar no s’acaba en els éssers vius, a vegades també estimem els objectes, coses que per algun motiu o altre hi hem establert un vincle afectiu.

En psicologia són diversos els àmbits on s’han estudiat aquests vincles emocionals entre les persones i les coses. En general no es tracta de cap fenomen patològic, fins i tot és saludable, símptoma de salut. Ara bé, com tot, l’excés i el dèficit són sempre senyal que alguna cosa no acaba de rutllar bé. Aquí tractaré dos d’aquests àmbits, els més interessants, que tots hem viscut o experimentem en el nostre dia a dia. Parlaré dels infants i dels processos de dol en persones adultes.
Manteta
És molt habitual que els nens petits tinguin algun objecte preferit, una joguina, una manteta. Sovint la necessiten per adormir-se, s’hi abracen. Winnicott (1982), un dels psicoanalistes infantils més rellevants, ha parlat extensament d’aquests objectes: “Els pares arriben a conèixer el seu valor, i el porten amb ells quan viatgen. La mare permet que s’embruti, o fins i tot que faci mala olor, ja que sap que si el renta pot provocar una ruptura en la continuïtat de l’experiència del nadó” Winnicott els anomena objectes transicionals, o sigui, objectes que representen una transició entre les persones i les coses, que estan a mig camí. En el cas dels nadons, la manteta o el ninot preferit són una prolongació de la persona que més estimen, la mare.

Un altre àmbit on es dóna de forma clara aquest vincle emocional entre persones i objectes és en les situacions de dol. Davant la pèrdua d’una persona significativa, les persones tendim a conservar objectes que ens ajuden en el procés de dol, en la mesura que ens mantenen vinculats, connectats, amb aquest passat que ha quedat enrere de forma abrupte (Neimeyer, 2007). Una foto, un rellotge de polsera, una arracada, una peça de roba, o fins i tot una cançó, ens poden traslladar a moments o apropar-nos a persones que ja no hi són físicament, encara que perduren en el nostre món intern. En aquest cas, se’ls anomena objectes de vinculació.

Es tracta, tots ells, d’objectes investits, amb càrrega simbòlica i afectiva, portadors de significats i afectes que els transcendeixen, que van més enllà de la seva aparença literal. Ocorre en els processos de dol, amb certs objectes que els nens petits han agafat estima, però en realitat es tracta d’un fenomen que amb més o menys intensitat s’observa a les nostres vides quotidianes. Molts dels objectes que ens rodegen tenen un significat afegit per a nosaltres, sobretot si ens han acompanyat al llarg del temps, o provenen de persones conegudes, o els hem fet amb les pròpies mans. Només hem de prendre-hi atenció i apareixeran aquí i allà…

CONTINUA A “Els objectes que abandonem

Referències bibliogràfiques:

Neimeyer, R. A. (2007). Aprender de la pérdida. Una guía para afrontar el duelo. Barcelona: Paidós.

Winnicott, Donald Woods (1982 (2ª edición)). Realidad y juego. Barcelona: Editorial Gedisa.