M’interessen, o tan sols em distreuen?


interesRecórrer a l’etimologia de les paraules sovint és un bon recurs per clarificar els matisos del llenguatge, i per tant indagar en el nostre propi món intern, què pensem, què sentim.

En aquesta ocasió parlem dels termes “interès” i “distracció”, tal i com ho explica Manuel Villegas en un article de Sònia Tapia publicat a la Revista de Psicoterapia (Una supervisión en co-terapia: La experiencia de un terapeuta en formación. Nº 92, pp 5-40).

L’article assenyala que hi ha una distinció rellevant entre el concepte de “distracció” (“dis-treure”, com allò que em treu temporalment del camí) i “interès” (“inter-esse”, on es reflexa la relació entre éssers o coses que tenen un valor intrínsec). Així, una cosa, una persona, o una activitat, m’interessen quan estableixo amb ella una relació amb valor intrínsec, que em motiva, que m’hi vincula. No és un passatemps o un entreteniment vaporós. Interès és atracció, implicació, em desperta, em fa sentir viu.

Un matís important que puc aplicar a la meva vida quotidiana. Les coses que escullo (compro, produeixo), les persones amb qui em relaciono, la feina o les activitats que realitzo… m’interessen de debò? M’hi sento implicat, vinculat? Em motiven?

És a dir, em fan sentir VIU?