Mentides infantils


Mentides infantilsMai més tornaré a dir mentides, ho prometo” Pinotxo

Els pares han d’entendre que els fills els explicaran mentides durant tota la vida. És així. Ara bé, han d’estar atents als diferents moments evolutius, i a la qualitat i quantitat d’aquestes mentides infantils, així com a quines motivacions obeeixen.

Hi ha diversos autors que consideren que des del punt de vista del desenvolupament, les mentides infantils són tota una fita.

Entre els 2 i els 5 anys, els nens comencen a dir mentides. És una etapa en què es desenvolupen les capacitats simbòliques, el raonament i la fantasia. En aquestes edats, i de mica en mica, aprenen que el seu món intern i el de les altres persones són coses diferents, es converteixen en éssers individualitzats, és a dir, abandonen paulatinament l’egocentrisme infantil i s’obren a la comprensió del món interpersonal.

En aquest període les mentides poden relacionar-se amb el propi món imaginari. Són fabulacions. Estan assajant la diferenciació entre la realitat i la fantasia. Aquestes mentides són inofensives i fàcils de descobrir. També poden mentir per evitar conseqüències negatives. El típic “No he estat jo…”. No entenen que estan fent quelcom moralment reprovable.

A partir dels 6 anys, aproximadament, ja entenen les normes socials. Comencen a distingir allò que està bé, i allò que està malament. Descobrir-lo en una mentida pot ser una excel•lent ocasió per esbrinar les raons, i explicar-li el que significa la pèrdua de confiança.

A partir dels 11 o 12 anys, la cosa es va complicant. Es troba a les portes de la preadolescència, i entren en joc l’autoafirmació i la cerca d’autonomia, que estaran presents durant tot el període de l’adolescència.

La mentida no és una qüestió del tot o res. Tots diem mentides, per moltes raons, i els nens també. Ho poden fer per imitació, per complaure’ns, per evitar un càstig, per protegir a un altre o a si mateix, per evitar vergonya, per mantenir la intimitat, per guanyar-se l’admiració dels altres…

Per tant, cal anar més enllà del simple fet de la mentida, i indagar en les seves raons. Caldrà preocupar-se si les mentides es converteixen en habituals, i passen a ser la forma de comunicació preponderant. En aquests casos, la mentida pot ser un motiu de demanda per a una teràpia infantil.

 

Bibliografia:
Marcelli, D., De Ajuriaguerra, J. (1996). Psicopatología del niño. Barcelona: Masson.