La prenòmia en 10 frases (II)


Per accedir a la primera part del post, cliqueu aquí: La prenòmia en 10 frases (I)

5-Em costa trobar aficions, perquè poques coses em motiven

La manca de motivació ens empeny a regular-nos des de la prenomia: poc interès per l’entorn, escasses ganes d’interactuar, de fer, absència d’implicació i entrega a determinades activitats i aficions… Tots ens hem trobat en alguna ocasió en aquesta situació de manca de motivació, on res era atractiu, ni ens feia sentir vius. Tiràvem per inèrcia, aquell anar fent sense alts i baixos, sense passió ni interès. Moments puntuals de desgana i desil•lusió que poden indicar un estat depressiu lleu, un dol, o un moment d’impàs en el nostre cicle vital. Ara bé, algunes persones es veuen atrapades en aquest estat de forma crònica.

En Ricard intentava ajudar el seu germà. Se l’enduia els caps de setmana aquí i allà. Per què conegués gent, provés activitats diverses, es revitalitzés una mica i se li despertés interès per l’entorn. Intentava en va injectar-li una mica de la seva passió per viure.

6-Les desgràcies no venen mai soles

Potser és molt agosarat afirmar que les desgràcies mai venen soles. En tot cas, sí que sabem que quan venen juntes colpegen amb més força.

La Neus va a teràpia per depressió. Recorda, encara amb un dolor ben visible, la mort del seu germà i del seu cunyat, ara fa dos anys. Van ser dues desaparicions sobtades i consecutives, una l’endemà de l’altra.

Successos traumàtics i coincidents, de fort impacte emocional, com els que va viure la Neus, poden dificultar el procés de dol. La sensació d’impotència, la ràbia, la sorpresa seguida de consternació i sentiment d’injustícia, es poden veure inundats per la sensació de fragilitat més absoluta i l’absència de control sobre la vida, la pròpia i la dels éssers estimats. El sentiment d’indefensió es pot cronificar. I la impotència fer-se permanent. Sentiments i emocions tots ells propis de la regulació prenòmica.

7-Per més que facis a la vida, en el fons tot depèn de la sort

DausDiem que “tenim sort” quan ens ha passat alguna cosa positiva, que ens afavoreix, però que ens ha passat per atzar, de forma casual. El contrari és l’esforç, la constància, la tenacitat. Quan perseguim un objectiu pas a pas, quan ens el treballem a consciència, quan planifiquem el camí per assolir-lo, llavors no diem mai que és sort. És per mèrit propi!

Per tant, la sort té aquest component fortuït, casual. És volàtil, inesperada, indomable, fugissera i capritxosa. I és externa a nosaltres mateixos. La sort va i ve al seu aire. Entra a les nostres vides quan vol i marxa a la de canvi. Un pot tenir una bona ratxa, o fins i tot néixer afortunat. Però en termes de “sort”, no depèn d’ell o ella, del que faci o deixi de fer. La sort no és un mateix.

Facis el que facis tot depèn de la sort, diu la frase que hem escollit en aquesta ocasió. És a dir, no depèn de la teva voluntat, ni del teu esforç, ni de la voluntat ni esforç de les persones que et rodegen. Veure el món així et porta a desistir, a no esforçar-te, a deixar de lluitar, i a regular-se de forma predominantment prenòmica.

La postura contrària tampoc és equilibrada. Pensar que absolutament tot depèn de la voluntat i l’esforç d’un mateix o dels demés, és obviar el component arbitrari i fortuït de la nostra existència. L’atzar i la casualitat són presents a la naturalesa, a vegades no tot té una raó de ser, o no hi podem incidir o tenir-ne un control absolut. Per tant, un pessic de prenòmia és sempre necessari, a vegades cal deixar-se endur, desistir de tant en tant al control.

8-Penso que sóc una nosa pels demés

A la Dolors li van diagnosticar fibromiàlgia. Va haver de deixar la feina, ara fa dos anys, i des de llavors lluita per aconseguir una pensió d’invalidesa. Sent que és una càrrega pel seu marit: “li he destrossat la vida”, afirma contundentment. I sent també que els seus fills, que ja són grans, se n’han apartat: “No em volen veure així, em passo el dia queixant-me”. A vegades la Dolors pensa que és una nosa pels demés.

La Dolors es refereix aquí a l’estima ontològica. És a dir, a l’acceptació incondicional pel sol fet d’existir. És el dret a equivocar-nos, a fracassar, a caure, a dependre fins i tot, en definitiva, a ocupar un lloc al món malgrat les nostres imperfeccions. Però la Dolors no se sent amb aquest dret. Se sent malament per l’esforç que fa del marit, dolguda per la reacció dels fills, potser fins i tot se sent culpable de la seva situació.

I és que sentir-se una nosa és qüestionar-se allò més fonamental, és sentir-se sense el dret a existir, signe inequívoc de dèficit prenòmic.

9-Sento tristesa i ràbia per tot el que m’han fet

Hi ha persones a qui el passat els retorna, una vegada i una altra, amb gust amarg. Records impregnats de ràbia i tristesa, d’impotència, embolcallats d’injustícia i sentiment de desprotecció, abandonament, o abús. Passats dolorosos que no es poden oblidar, perquè això mateix, oblidar-los, seria ja un acte injust. Memòria biogràfica ben viva, reclam d’una reparació que no vindrà mai.

La Maite té records dolorosos de la seva infància. Quan va haver de cuidar els seus germans petits, per deixadesa de la mare; quan li van trobar una feina fora de casa, als 13 anys, i va haver d’abandonar l’escola i allunyar-se de les amigues… “M’exigien molt, no se’m va tenir mai en compte” exclama la Dolors, enfadada, indignada i molt trista. “Em van obligar a fer coses que no em tocaven per l’edat, jo era tan sols una nena…” Explica quan, aquell dia, el pare va intentar abusar d’ella, als 12 anys. Es posa a plorar amb desconsol, i amb ràbia, amb molta ràbia.

Ràbia i tristesa que paralitzen. Que encallen. Que obstaculitzen poder mirar endavant perquè no són fàcils de metabolitzar. Experiències on s’han vulnerat els nostres drets més fonamentals, on se’ns ha utilitzat, on no se’ns ha respectat, ni protegit, ni tampoc n’hem sabut nosaltres mateixos, per l’edat, per innocència, o per descuit.

I mentre que la ràbia és força, la tristesa és impotència. I si bé la ràbia porta a actuar, quan s’acompanya de tristesa pot menar a la paràlisi. Sovint amb l’afegit de la culpa, que incideix encara més negativament en el bloqueig: què hagués pogut fer jo que no vaig fer? I així quedar atrapats en la regulació prenòmica, incapaços, desvalguts, inoperants en el dia a dia i sense horitzó ni projecte vital.

10-Ni ni

El terme Ni-ni es refereix habitualment als joves que no estudien ni treballen. Joves que no s’han independitzat, per manca de motivació o per dificultats d’inserció laboral, ja sigui per manca de capacitats pròpies o bé per deteriorament del mercat laboral. El fet és que es tracta de joves-adults sense projecte professional, que passen a dependre econòmicament del sosteniment familiar.

La Miriam viu a casa de la mare. Té 28 anys. Va acabar l’ESO amb poca motivació per seguir estudiant. Posteriorment, i empesa per la mare, va iniciar dos mòduls professionals, de cuina i perruqueria, sense finalitzar. Ha fet intents per buscar feina, però sense gaire èxit. A casa passa hores davant l’ordinador, jugant o bé interactuant amb amics per les xarxes socials. Surt amb els amics, sempre que pot, li agrada la festa i la vida social. Però segueix depenent de la paga setmanal que li dóna la mare. Sap viure al present, sí, però no pren responsabilitats. No s’ha fet càrrec del propi sosteniment, de construir un projecte professional, o simplement de buscar feina. La mare està enfadada, i també preocupada, no sap què fer per empènyer-la i espavilar-la.

El cas de la Míriam és un exemple de dependència funcional. Persones plenament independents a nivell emocional, que se saben relacionar, que viatgen fins i tot, però incapaces de sostenir-se a nivell material o organitzatiu en el dia a dia. En coses com ara trobar feina, viure en un pis propi, fora del nucli familiar, de fer-se el menjar o rentar-se la roba, etc. Persones depenents, que es resisteixen a madurar, a fer-se grans, i a prendre responsabilitats en els assumptes funcionals de la vida adulta.