La prenòmia en 10 frases (I)


La prenòmia és la regulació pròpia del nadó, que és prèvia al coneixement de les normes i les convencions socials. Està orientada a satisfer les necessitats bàsiques, com són l’aliment, el son, les atencions i la cura del cos, el sosteniment emocional i el reconeixement ontològic. Es dóna en una situació inicial de dependència, on l’entorn es responsabilitza de satisfer tot aquest conjunt de necessitats.

En les persones adultes, la prenòmia regula la pròpia capacitat per satisfer les necessitats bàsiques, com és el fet de tenir cura d’un mateix o la capacitat de sostenir-se autònomament, ja sigui en qüestions materials (saber funcionar a la vida) com emocionals (no defallir anímicament, tenir consolidada una bona autoestima, en el sentit ontològic del terme). La prenòmia regula igualment les situacions de dol, o de dependència causada per factors externs, com una malaltia, un accident, una intervenció quirúrgica, o també la dependència deguda al procés d’envelliment.

Tot seguit recollim un conjunt de frases que apunten a la regulació prenòmica, i ens permeten veure els seus matisos, el seu funcionament en diferents àmbits de la nostra vida quotidiana:

1-Davant una dificultat, de seguida em dono per vençut

L’esforç, l’empenta, i les ganes de tirar endavant no sempre es sobreposen a la decepció i l’abatiment, a la sensació de renunciar i donar-se per vençut; quan ens sentim mancats d’energia positiva, o ens sentim inundats per tristesa o ràbia. Però sobretot quan ens sentim impotents. La regulació prenòmica és llavors la predominant. No tenim ganes de fer res, restem immòbils i sense realitzar cap cosa de profit. Això no és negatiu per se, perquè la vida és plena d’alts i baixos, i és necessari deixar-se caure quan això té una raó de ser. Caure és un dret, de fet, com ho és tornar-se a aixecar. Donar-se per vençut és inevitable, doncs, però millor que no sigui “de seguida”, ni sigui una pauta habitual en la nostra vida quotidiana.

2-A la vida em deixo portar, tampoc no tinc clar el que vull fer

Deixar-se portar

Dejarse llevar… de Laia. Pintura. Acrílic

A vegades ens podem sentir desorientats, o confusos. No tenim una idea definida del que volem fer, o de com hem d’actuar en una situació que es presenta ambigua. Llavors, una forma de sortir del pas és deixar-nos endur per l’entorn, fer el que fan els altres. Ja ens està bé, perquè no tenim criteri propi que ens pugui guiar en aquell moment.

Tots hem actuat així algun cop, i m’atreviria a dir que fins i tot de tant en tant. La regulació prenòmica té aquesta virtut relaxada, en permet deixar que les coses passin sense compromís personal, sense decisió pròpia, o en tot cas havent decidit deixar-se portar. És lleugera i flexible, emmotllable i còmode. És una bona opció quan no sabem per on tirar, i delegem la decisió en els demés. En algunes persones, tanmateix, aquesta forma de funcionar s’ha fet predominant. Defugen les decisions sistemàticament, les petites decisions i també les grans, les decisions vitals que tenen implicacions importants en la seva vida: estudiar una carrera, escollir parella, hipotecar-se, tenir fills, les decisions en el món laboral… Pot ser per por, por de decidir, o més aviat de decidir i després equivocar-se. També pot ser per tristesa, o per indiferència, que sovint van de la mà.

El fet és que ens podem deixar portar, perquè no sempre estem preparats per prendre decisions amb bon criteri. Però no hauria de ser mai una pauta general. Cal prendre decisions, especialment per a les coses importants que ens afecten.

3-T’hauries de cuidar més!

Quan érem petits, molt petits, en la més remota infància, els nostres pares eren els que ens cuidaven. Ens donaven el menjar adequat i saludable per l’edat, ens banyaven, pentinaven els nostres cabells incipients, ens posaven robetes per no passar fred o simplement per fer goig… De més grans, tot això ho vam aprendre a fer solets. Vam començar a agafar els estris per menjar, a escollir la roba de l’armari, a dutxar-nos pel nostre compte, a rentar-nos les dents, i ens vam anar responsabilitzant poc a poc de tots aquests hàbits d’autocuidat. Si els pares no ens veien, a l’inici d’aquesta etapa, ens escamotejàvem de rentar-nos les dents; cosa que ara no faríem mai, i és que som plenament conscients que és pel nostre propi bé. Ens en responsabilitzem.

Moltes persones adultes, en canvi, sembla que no siguin prou conscients d’aquesta responsabilitat. Mantenen una dieta desequilibrada, no fan exercici, vesteixen de forma descuidada, o no segueixen uns estàndards d’higiene corporal. I sovint, aquesta responsabilitat recau en les persones del seu entorn.

L’Anna està preocupada per la salut del seu marit. Preocupada i molt enfadada. Li retreu que no es cuidi prou, i que ella li hagi d’anar al darrera, supervisant la dieta i empenyent-lo al gimnàs. Des de fa uns mesos al marit li estan fent proves mèdiques, degut a problemes d’hipertensió i digestius, en part causats per una situació d’estrès laboral i una vida sedentària.

4-Quan estic malalta no em sé estar al llit

Per estar malalt també se n’ha de saber. Saber estar-se quiet, resignar-se al repòs, seguir una dieta orientada a les necessitats del cos i menys del paladar, deixar-se cuidar i en general fer cas. I cuidar-se un mateix, també, fins on es pugui, per treure una mica de pressió a l’entorn.

Quan estem malalts quedem en una posició temporal de dependència. Les persones que ens envolten, la família, el personal d’atenció directe si estem en un hospital, un centre de rehabilitació, etc, passen a cuidar-nos, a tenir cura de nosaltres, com quan érem ben petits. En aquestes circumstàncies, nosaltres responem de forma que poguem facilitar la seva feina. Som obedients, seguim els consells, som pacients. Ens deixem portar. I ens ocupem de cuidar-nos tan bé com podem. En definitiva, ens regulem predominantment des de la prenòmia.

Però no tothom sap ser un bon malalt. Algunes persones no admeten o no poden assimilar que han de parar, i que cal fer un stop temporal. Per les exigències de la feina, per les responsabilitats familiars, etc.

La Marina és mare de tres fills, ja adults. Viu amb el seu actual company en una casa de camp al seu poble, a la Galícia rural. Acaba de sortir de l’hospital per una intervenció a la part frontal del cap, operació que ha resultat tot un èxit però que requereix repòs absolut durant un parell de setmanes. Tot i així, la Marina no sap estar-se quieta. Els tres fills l’han vingut a veure des de ben lluny, per cuidar-la aquests dies de convalescència. Però ella no es deixa cuidar, sent que ha de cuinar per ells, rentar-los la roba, arreglar-los el llit, precisament perquè l’han vingut a veure.

I mentre algunes persones, com la Marina, no saben deixar-se cuidar, altres en canvi sobreactuen. És a dir, exageren la seva incapacitat, la seva dependència. La malaltia és l’excusa per fer girar l’entorn al seu voltant, per reclamar atenció, i per exigir cuidats.

Saber estar malalt, com dèiem al principi, és un saber estar. I és que saber-se regular prenòmicament, quan un és adult, requereix responsabilitat. Cap a un mateix i cap a l’entorn. És el moment de fer valer el dret a estar malalt, el dret a parar, a demanar suport, atencions, ajuda externa. I és també la responsabilitat de cuidar-se un mateix, fins on es pugui.

 

Continua a: La prenòmia en 10 frases (II)