Espiritualitat. Apunts de psicologia


espiritualitat i psicologia

(fragment extret del nostre llibre Elogi de l’hort urbà, 2013)

L’espiritualitat és una obertura. Una obertura a comprendre el significat de la vida, a indagar en el seu misteri. És una actitud de cerca del sentit de viure. Diem que una persona és espiritual quan busca i afronta les grans qüestions que la vida planteja. Qüestions que molts cops no tenen resposta definitiva, però no necessàriament sense resposta (Solomon, R. C. , 2002).

L’espiritualitat no és només una obertura en el pensament, és també un sentiment. Podem afirmar que l’espiritualitat és un conjunt d’idees i pensaments sobre el significat de la vida, i alhora també és els intensos sentiments que aquests pensaments susciten en nosaltres. Sentiments profunds, sempre, i pensaments intuïtius, més que no pas racionals o intel•lectuals.

En aquest sentit, doncs, pel seu caràcter intuïtiu i vivencial, parlar d’espiritualitat no esgota el concepte, no n’hi ha prou. El llenguatge pot aproximar-nos-hi, ens pot indicar les primeres passes, la direcció que pren, però ràpidament ens trobem navegant entremig de metàfores, mirant de fluir entre expressions cada vegada més poètiques, més metafòriques. Quan pretenem descriure què ens ha passat, ens excusem amb un no sé…, o un és difícil d’explicar… les frases queden en suspens, incompletes. Afàsia? Estupefacció? De cap manera, almenys no en el sentit patològic del terme, conclou Compte-Sponville (2006). El pensament continua sent possible. La paraula continua sent possible. Senzillament han deixat de ser imprescindibles. Són moments de pau, d’harmonia, de silenci… sentiments de contemplació, de quietud interior…

Espiritualitat i transcendència

La psicologia transpersonal ha estudiat el concepte d’espiritualitat, posant l’èmfasi en aquell tipus d’experiències espirituals que anomenem de transcendència (Walsh, R., Vaughan, F., 1993).

La transcendència és una experiència interior que es caracteritza per l’expansió del jo, on s’amplifica el sentit d’identitat i ens sentim formant una unitat amb l’entorn; es tracta d’una vivència que podríem definir com un despreniment, una dissolució, o també una dispersió de la consciència; a la vegada, s’acompanya d’un sentiment de pertinença i fusió amb aquest entorn, com si les fronteres de la nostra persona, allò que ens defineix i ens situa en el món, haguessin deixat d’existir, o fossin tant àmplies que englobessin el món exterior. El jo, així, supera els límits personals, o sigui, ens transcendeix, podent arribar a abraçar aspectes de la humanitat, de la vida, de la naturalesa, o bé del cosmos, que anteriorment s’experimentaven com a aliens.

Es tracta de moments intensos, on ens sentim abrigats, en un fluir dens, com nedant en la mel. No és un nedar sempre dolç, però sí intens i absorbent. Tant que podem no saber del cert on comença i on acaba la pròpia persona. Els límits de la consciència joica es dilueixen, ens sentim expandits. I sentim també el significat, en majúscules, el significat de la vida, que tot està lligat i té un sentit.

Un viatge cap a l’interior d’un mateix que, de manera paradoxal, ens expandeix cap al món exterior. Un món que ja no percebem en les seves diferents parts, separades entre sí, sinó que constitueixen un tot coherent, orgànic, en el qual formem part. D’aquesta manera, la percepció de l’espai que ens separa del món, i separa les coses entre sí, es redueix; com a conseqüència, també ho fa el temps, que veiem com s’alenteix i s’atura. Apareix llavors un sentiment de pau, de silenci, d’harmonia… difícil d’explicar, perquè també en aquest estat, com ja hem advertit, el llenguatge va perdent els punts de suport, i recorre sovint a l’analogia, a la metàfora, per poder comunicar-nos el que s’ha experimentat.

La transcendència és una experiència manifestament espiritual, que ens permet entrar en la dinàmica profunda de la vida, a partir de la qual totes les coses es lliguen i relliguen, i prenen un sentit diríem que sagrat. La transcendència, ens asseguren els psicòlegs transpersonals, no és un privilegi d’uns quants, sinó que és una experiència pròpiament humana, que ens permet descendir a un nivell més profund de nosaltres mateixos. Tampoc és sempre una vivència absoluta, completa, sinó que és més aviat efímera o fugissera, espontània, o parcial. Algunes persones l’experimenten a partir de doctrines religioses, altres ho aconsegueixen al marge d’aquestes; unes en solitari, altres formant part d’un grup; també es pot esdevenir realitzant rituals concrets, però no sempre és necessari.

Es tracta d’experiències senzilles i a la vegada profundes, que ens proporcionen sentit. Són sensacions i vivències difícils de transmetre i relatar, també, com si el llenguatge es quedés a mig camí i fos insuficient. En definitiva, experiències de portes endins, íntimes, que es resisteixen a ser descrites, però que reivindiquen la seva legitimitat i raó d’existir en aquest món tant frenètic i sorollós que ens rodeja.

 

Referències bibliogràfiques: 

Compte-Sponville, A. (2006). L’ànima de l’Ateisme. Introducció a una espiritualitat sense Déu. Barcelona: Paidós

Solomon, R. C. (2002). Espiritualidad para escépticos. Meditaciones sobre el amor a la vida. Barcelona: Paidós.

Walsh, R., Vaughan, F. (1993). Trascender el ego. Barcelona: Kairós.