Envelliment i cultura de la mort


cultura de la mortL’envelliment és un procés d’adaptació a dificultats adverses, la principal de les quals és acceptar el final de la pròpia vida. La mort d’un mateix, la dels éssers estimats, i la de la generació a la qual es pertany. I la gent gran, els vells, són, sens dubte, el col•lectiu que més ha de fer front als reptes que la mort implica.

Però com ja va denunciar en Lluís Maria Xirinacs, en un article al diari Avui el dia 22 d’agost de 2007, vivim en una societat fonamentada exclusivament en la cultura de la vida. I això és un error, o una negligència, perquè la mort és un fet universal i cal preparar-nos per fer-hi front. Com reivindica Xirinacs, cal fomentar, sense deixar la cultura de la vida, una cultura de la mort que ens ajudi a saber minvar amb dignitat, activament, conscients de ser a l’última etapa de la vida.

Aquest post és un fragment del meu treball del màster en Gerontologia Social Aplicada, que vaig finalitzar l’any 2007. El treball tenia per contingut el funeral civil, i vaig dedicar tot un apartat a exposar i reivindicar una obertura cultural a la mort, més enllà de creences religioses o estructures eclesiàstiques, i que tingués la gent gran com a protagonistes d’aquesta obertura. Us deixo amb el següent fragment, conscient que ha estat extret del seu context, i pot dificultar en algun moment puntual la seva comprensió lectora.

En relació a proximitat de la mort i a un dels rols que han estat assignats històricament a la gent gran, l’antropologia assenyala que, sobretot en societats menys desenvolupades, els vells són vistos en termes sagrats o màgics, fet que els atribueix un cert poder en els assumptes religiosos (Fericgla, J.M., 1992). Ara bé, en la societat occidental fins i tot aquest rol s’ha anat perdent. La proximitat de la mort ja no significa tenir cap poder especial ja que les creences religioses en l’existència d’un més enllà es van perdent, i cada vegada més s’associa la mort amb la desaparició total i definitiva (García Oliva, 2004).

En aquest punt ens hauríem de preguntar, tanmateix, si l’abandó de les creences en el més enllà ha d’implicar el concepte de mort com a finitud, o si aquest mateix concepte de mort finita ha d’apartar-nos necessàriament de la mort com a centre i principi cultural. Fer-nos aquesta reflexió ens du a considerar un aspecte oblidat fins ara, que és l’espiritualitat, i també a replantejar-nos el paper de la vellesa i dels vells en relació a aquest concepte. El que intentaré argumentar tot seguit és si no seria interessant reclamar un nou paradigma, una nova cultura, que en paraules de Xirinacs (2007) situés la mort com a centre i els vells com a protagonistes culturals. Una nova cultura, aquesta, que convisqués amb la que ja tenim, de vida, que permetés superar aquesta ambigüitat de la vellesa, reafirmant-ne la liminaritat en relació a la vida, i tanmateix definint el seu rol en termes positius en relació a la mort. Una nova cultura que superés la imatge negativa de l’envelliment, doncs, i que permetés al vell sentir-se vell i voler ser vist com a tal.

Xirinacs, efectivament, reivindica una cultura de mort que convisqui amb l’actual cultura, que qualifica de cultura de vida. Talment com la genètica, i el procés reproductor de les espècies, les vides humanes es poden definir per un període basat en la descodificació, que és el creixement i l’expansió del zigot i el naixement d’un nou ésser viu. Descodificació significa desplegament, vitalitat, força, energia propulsora d’aquell que vol fer-se un espai al món. Xirinacs, però, també parla d’una codificació. La codificació és la formació de la llavor, és el replegament personal, la síntesi d’una vida, és el balanç. La codificació és la sembra sense collita, és la retirada voluntària per a fer espai, és la desconnexió autocontrolada d’un individu que se sap vell i mira la mort.

Així, doncs, dues cultures simultànies que s’entrecreuen, que conviuen en una mateixa societat i en un mateix individu, encara que prenen més o menys protagonisme en relació a l’edat o l’estat físic: el nadó és pura vida, i el moribund és essencialment la mort. Però no pas mort en un sentit acabat i definitiu. Parlem de mort necessàriament des d’una postura oberta, oberta al misteri i al desconegut. Com diu André Compte-Spoinville (2006), la mort és inassolible, i ens hem d’aturar en un punt de no afirmació. Més enllà podem opinar, especular, o fins i tot podem creure, però mai en podrem saber res del cert. Els ateus tindran convicció del no-res, els creients tindran fe d’un més enllà, però el saber en restarà mut.

El punt del misteri, que no és altra cosa que la trobada entre un saber que finalitza i una espiritualitat que en parteix. Un punt, o millor, una franja de ningú, i de tots. És com una platja, ara del mar, ara de la terra, és un vaivé constant entre la paraula i l’experiència muda, terreny de la poesia i la música. Els humans, afirma André Compte-Sponville, som éssers finits, efímers i relatius, i malgrat això, malgrat aquestes limitacions tant penoses com reals, som capaços d’entendre la infinitud, l’eternitat i l’absolut. L’espiritualitat consisteix en experimentar aquests conceptes, en viure’ls, en exercir-los fins i tot. Creguem o no en Déu, en allò sobrenatural o sagrat, els humans no deixarem mai de confrontar-nos amb aquests grans conceptes. Som, així, éssers finits oberts a l’infinit, éssers efímers oberts a l’eternitat, i éssers relatius oberts a l’absolut. Aquesta obertura és l’espiritualitat. Negar l’existència de Déu no significa negar cap d’aquests conceptes, sinó negar-ne la seva transcendència, la seva espiritualitat, la seva personalitat; és, en definitiva, negar que l’infinit, l’etern i l’absolut siguin Déu.

Espiritualitat com a postura davant el misteri, doncs. I quin millor moment per exercir-la que fer-ho davant la mort. La mort, diu Cabodevilla (2007), és probablement la més poderosa oportunitat espiritual de tota la vida, la que ens confronta brutalment al misteri de la vida i ens trasllada als absoluts. Més enllà de les creences, insistim en això, els humans experimentem el misteri des de les fonts de l’espiritualitat, que ens ajuda a comprendre’l i per tant a acceptar la realitat de la nostra pròpia fi.

Quan parlem de la cultura de la mort, quan reivindiquem que es tracta d’una cultura que té com a centre la mort i com a protagonistes els que van a morir, per definició els vells, no ens referim a cap marginació d’aquest col•lectiu. No adoptem pas l’actitud ni les tesis de la teoria de la Desvinculació (Cumming, E., i Henry, W.E., 1961), que parla d’un retir social natural de la persona gran, d’un aïllament saludable i desitjat, d’un trencament progressiu dels contactes socials. Ans el contrari, nosaltres dotem aquí la persona gran d’un rol altament valuós, biològicament coherent, socialment actiu i apreciat, i necessari des del punt de vista individual i col•lectiu.

Vellesa, doncs, que es troba en una situació efectiva de liminaritat, pendent de traspàs, confrontada inevitablement als absoluts, i immersa per tant en unes condicions òptimes per a experimentar l’espiritualitat. No és interessant per a tota una societat el que poden aportar els nostres vells en aquest camp? No seria profitós que com a societat giréssim la mirada valenta cap a la mort, que la miréssim fit a fit, i que ens preparéssim culturalment per a morir? I qui millor per construir aquesta nova cultura que la gent gran?

 

Referències bibliogràfiques:

Cabodevilla, I. (2007). La espiritualidad en el final de la vida. Desclée de Brouwer

Compte-Sponville, A. (2006). L’ànima de l’Ateisme. Introducció a una espiritualitat sense Déu. Paidós

Cumming, E. i Henry, W. E. (1961): Growing old, the process of disengagement. Basis Books. Inc. New York.

Fericgla, J.M. (1992). Envejecer. Una antropologia de la ancianidad. Anthropos, Barcelona.

García Oliva, M. (1995). Imatges Culturals de la Vellesa. Construcció i deconstrucció d’una categoría social. Tarragona. Tesis inédita. URV.

Gennep, Van A. (1986) Los ritos de paso. Madrid. Taurus.

Xirinacs, Ll.M. (2007) Cultura de mort. Diari Avui, dimecres 22 d’agost de 2007, pàg. 8.