Els quatre nivells de regulació moral


regulació prenòmica Alguna cosa ens queda, ja d’adults, d’aquell nadó totalment depenent, que es regulava des de la prenòmia, que plorava i somreia alternativament, que estava pres per les necessitats vitals de menjar i dormir. Aquell bebè que reclamava constantment atenció i contacte corporal de la mare, que era incapaç de valer-se per sí mateix, i que dipositava en el seu entorn la responsabilitat del seu cuidat. D’alguna forma o altra, tots duem aquest bebè depenent en el nostre interior, o dit d’una altra manera, tots ens regulem encara, i en part, des del nivell prenòmic. Quan estem deprimits o quan estem malalts al llit, quan estem convalescents d’una operació o un accident. El nostre comportament, en aquests casos, ens recorda a aquell nadó que vam ser, que reclamava i que es deixava cuidar. Algunes persones adultes, en canvi, tenen dificultat per deixar-se cuidar, es resisteixen; altres s’excedeixen en aquesta demanda, són depenents, i reclamen que l’entorn familiar els sostingui com si fossin encara bebès.

regulació anòmica I així com parlem d’aquest nadó, d’aquesta primera infància prenòmica que d’alguna forma mai hem deixat enrere, també conviu amb nosaltres aquell nen o nena que es regulava des de l’anòmia, entremaliat i juganer, impulsiu i egocentrat, que desitjava amb passió i es desesperava a la de canvi. D’alguna forma o altra aquell infant segueix dins nostre, i aflora de tant en tant. Quan fem gresca i ens deixem anar en una sala de ball; quan juguem amb els nostres fills com si fóssim de la seva edat; quan ens lliurem a una tarda de compres desenfrenades; quan esclatem d’ira davant un moment de frustració; o fins i tot quan tenim sexe apassionat. Algunes persones adultes conserven millor la capacitat d’actuar com a nens, lliurats al desig, les emocions, la gratificació immediata, la improvisació total i la capacitat d’entregar-se al present. En d’altres persones, en canvi, aquest infant sembla absent, reprimit, o reclòs. La majoria intentem establir un equilibri, que no sigui tant ni tan poc. Sabem que la regulació anòmica és adequada i necessària en algunes situacions, però també som conscients de quan i com cal adoptar una actitud diferent, i regular-se per criteris evolutivament posteriors, com són l’heteronomia i la socionomia.

Regulació heteronòmicaLa regulació heteronòmica s’aprèn a la tercera infància, dels sis als dotze anys aproximadament, quan s’interioritzen les normes que dicten els adults. És el primer pas de descentrament que realitza el nen gran, pre-adolescent, quan aprèn a regular-se per sí mateix a partir de criteris socials, que va sentint com a propis. Es comença a responsabilitzar d’alguns petits àmbits, com l’escolar, la higiene personal, algunes tasques de la llar. És l’època dels àlbums i els cromos, de les col•leccions, és quan s’incorporen els criteris d’ordre i netedat, del deure i les normes cíviques. No tots els nens afronten de la mateixa forma aquesta etapa, alguns els costa més, potser l’entorn tampoc els ha ajudat prou. Altres assumeixen de forma excessiva o rígida aquesta manera de funcionar, i d’adults poden esdevenir durs i implacables quan algú del seu entorn, o ells mateixos fins i tot, infringeixen alguna norma establerta. La vergonya i la culpa poden aparèixer en aquests casos, la primera quan un se sent observat i jutjat pels demés, i la segona quan jutge i encausat són un mateix. En l’altre extrem, hi ha aquells qui no han sabut interioritzar un mínim catàleg normatiu, i es permeten saltar-se les convencions socials com quan eren infants, sense més restriccions que el fet de no ser descoberts.

En la socionomia, la mirada cap a l’altre pren més definició, es concreta, es fa més real. Dels quatre nivells de regulació, aquest és el més alocentrat, el més bolcat a l’exterior, pendent dels altres concrets, de les persones que ens rodegen, del seu desig, de la seva voluntat. Condicionat per les relacions que hem creat, pels vincles que hem establert. En la socionomia, doncs, el criteri primordial que ens regula és l’altre. Quan pretenem ser complaents, agradar al nostre interlocutor sent amables, vestint elegants o fent posats atractius. També quan renunciem a la nostra opinió per no causar rebuig en una persona que estimem, o senzillament volem complaure. Quan ens entreguem al cuidat dels nostres fills o de la parella, per tal que estiguin bé. Quan atenem els nostres pares ja grans, quan veiem que ens necessiten. Quan fem això, ens regulem per criteris bàsicament socionòmics.

El proceso de convertirse en una persona autónoma (2)Prenomia, anomia, heteronomia i socionomia. Quatre nivells de regulació moral que poden actuar coordinadament i en sintonia, com els cavalls d’una quadriga, menats per un bon auriga. És el cas de les persones autònomes, que saben prendre decisions davant la complexitat. Saben quan es poden deixar anar en el joc i el plaer (anòmia), quan han de ser disciplinats i guiar-se per una conducta formal i controlada (heteronomia), també saben cuidar generosament els demés quan volen i poden fer-ho (socionomia), i igualment miren de cuidar-se a sí mateixos o deixar-se cuidar quan ja no els és possible fer-ho pel seu compte (prenomia).

Per contra, els cavalls de la quadriga poden no coordinar-se entre sí, perquè un va més de pressa, un altre no pot seguir el ritme, un tercer ha decidit girar de sobte… i es poden entrebancar, per després fins i tot caure. És quan apareixen els diferents conflictes psicològics, d’una o altra naturalesa depenent de quins són els cavalls implicats.

En els propers quatre posts, entrarem més a fons en cadascun dels nivells de regulació moral. I ho farem a partir d’expressions que han dit altres persones, frases quotidianes que probablement hàgim escoltat nosaltres mateixos, o fins i tot hàgim dit en algun moment.

 

Aquest post és el primer d’una sèrie de posts sobre un model integrador de teràpia basat en el desenvolupament moral, tal i com ha estat desenvolupat per Manuel Villegas (2011, 2013, 2015).

 

Bibliografia:

Villegas (2011). El error de prometeo. Psico(pato)logía del desarrollo moral. Barcelona: Herder
Villegas (2013). Prometeo en el diván. Psicoterapia del desarrollo moral. Barcelona: Herder
Villegas (2015). El proceso de convertir-se en persona autónoma. Barcelona: Herder