El psicòleg general sanitari i la teoria del caos


Nota del dia 5/8/2014: seguim en el caos. Ha arribat un “avís urgent” per part del COPC, a través de correu electrònic, informant de nous canvis en els tràmits. S’han ampliat terminis i flexibilitzat els requisits. Bé pels que us hi poseu a partir d’ara. Pels que ja ho hem fet tot, ens adonem que si haguéssim esperat ens hauríem estalviat diners, temps i maldecaps. Però el col·legi no va avisar que s’estaven fent negociacions en aquesta direcció. No actualitzaré el post, llegiu si de cas abans aquest escrit del COPC: Nota de l’1 agost de 2014.

psicòleg general sanitari i el caos en el sectorAquest dies estem de tràmits burocràtics. Hem d’adaptar-nos a la nova regulació de la psicologia clínica, derivada de la nova Llei General de Salut Pública. Per als psicòlegs que estem exercint, el termini d’habilitació a la nova normativa finalitza el 6 d’octubre de 2014. I amb l’estiu pel mig, no hi ha temps per perdre.

Molt resumidament, què implica aquesta nova regulació? Doncs que s’ha creat una nova professió, el Psicòleg General Sanitari, categoria on ens hem d’acollir els psicòlegs que ens dediquem a la clínica privada però que no disposem del títol de psicòleg clínic (la majoria, vaja). Com exposem tot seguit, es tracta d’una regulació no exempta de polèmica, tant per les dificultats i la confusió generada a l’hora d’interpretar-ne l’aplicació, com pels dubtes sobre la utilitat que tindrà per als professionals del sector.

Tot seguit expliquem de forma sintètica l’escenari que estem afrontant els psicòlegs, advertim que amb una sola lectura no n’hi hagi prou en entendre la lògica del procés.

Què fer per habilitar-nos com a psicòleg general sanitari?

La primera qüestió que cal respondre és què hem de fer per acollir-nos a la nova llei. La resposta no és pas senzilla, i dependrà de diferents factors, sobretot si ets estudiant de psicologia o ja ets llicenciat i estàs exercint.

  • Els estudiants que surtin de les facultats hauran d’estudiar un màster específic per obtenir la titulació (vegi’s Màster en psicologia general sanitària de la ub). Aquest màster debuta el curs 2014-2015. Són uns 3500 euros, un any i mig o dos anys de durada, i amb un pla d’estudis excessivament generalista, que ho toca tot i no aprofundeix en res, i que durà els estudiants a fer un segon màster d’especialització si volen convertir-se en terapeutes. Calia complicar les coses d’aquesta manera als futurs psicòlegs?
  • Per als professionals que ja exercim, tenim fins l’octubre per demanar autorització per tal que la nostra consulta pugui ser considerada consulta sanitària. Si s’ens esgota el termini, en principi no tindríem més remei que fer el màster -on en teoria es podrien convalidar algunes assignatures d’altres màsters, de moment sense concretar quins, això sí, mai en la seva la totalitat i en tot cas amb el pagament íntegre de la nova matrícula-. Això segons la llei i les seves esmenes posteriors, però com que l’aparició del màster s’està retardant, ja es diu que el període transitori s’haurà d’allargar (Llegiu aquest document). Però són tot suposicions, misteris per resoldre. El COPC recomana ser previnguts i no sobrepassar el termini per si de cas.

Llavors s’ha de tenir present que hi ha dos conceptes diferenciats: una cosa és el títol i l’altre la consulta.

  • Títol de Psicòleg General Sanitari: aquest títol s’obté cursant el màster en qüestió, que hem esmentat abans. Aquest títol permet exercir com a psicòlegs sanitaris, i sol·licitar l’autorització de consulta sanitària. Els psicòlegs que no disposem del títol de General Sanitari tenim de termini fins el 6 d’octubre de 2014 per autoritzar que la nostra consulta sigui sanitària, fet que d’alguna manera ens habilita com a Psicòlegs Generals Sanitaris, tot i no disposar del títol. També podem acreditar que treballem o col·laborem en un centre sanitari autoritzat, i sol·licitar que se’ns inclogui en un registre. Abans de sol·licitar la consulta, o acreditar que treballem en un centre sanitari, hem de sol·licitar una altra acreditació al COPC, on es confirmi que tenim la formació adequada (acreditació col·legial als psicòlegs acollits a la transitòria).
  • Consulta sanitària: per exercir la nostra professió a mode privat i amb totes les de la llei, la consulta privada haurà de tenir la categoria de sanitària. Si disposem del títol de Psicòleg General Sanitari, o de Psicòleg Clínic, podem demanar quan ens convingui l’autorització al Departament de Salut de la Generalitat (Barcelona). En aquest cas no hi ha termini de temps. Si no disposem de cap d’aquests dos títols, però podem acreditar formació, llavors és quan entrem a formar part de la situació transitòria on apareix el termini del 6 d’octubre. En cas d’obtenir una primera autorització de consulta sanitària, o demostrar que estem treballant o col·laborant en un centre sanitari autoritzat, quedem habilitats de facto i per sempre més com a sanitaris. A partir d’aquí hi ha la casuística personal, per exemple què passa si es té una formació acreditada o acreditable i no s’està exercint actualment? Doncs declarar igualment una consulta, o exercir durant un temps breu en algun centre sanitari, tan sols per no desaprofitar aquesta ocasió transitòria. Sí, sí, encara que sigui treballant per un sol dia (tal i com recomana l’AEPG al final d’aquest document!), o encara que sigui fals que estiguem exercint en una consulta privada. Burocràcia és burocràcia.

 

Què s’ha de fer per demanar l’autorització de consulta sanitària?

Arribats aquí, un podria pensar que el més difícil ha passat. Però no. Ara ve la part tècnica, que no podem fer sols ni per formació ni per acreditació, i caldrà comptar amb el suport d’almenys un arquitecte, un enginyer o un aparellador.

En aquesta pàgina del COPC es descriu el procediment de sol·licitud, tant de l’obertura de centres com de consultes, que s’ha d’entrar al Departament de Salut, amb taxa inclosa. En aquesta altra pàgina s’enllaça un pdf amb especificacions tècniques.

De totes formes, es tracta de criteris generals, que requereixen ser interpretats, aplicats a cada cas concret. Altre cop la casuística, tant present a la nostra professió. Nosaltres hem recorregut a dos arquitectes: en Joan Ferrer i la Miriam Queralt, que ens han assessorat en aquest procés, i han elaborat l’informe tècnic que es requereix de forma àgil, eficaç i a un preu més que raonable. Aquest és el seu contacte per si us interessa. També ens hem servit del telèfon 932272900, que és la centraleta del Departament de Salut, demanant pel servei d’autoritzacions. Allà han respost alguns dubtes, i han confirmat les solucions proposades pels arquitectes abans d’entrar la sol·licitud. (Des del dia 8 de juliol, el COPC assumirà la tramitació de bona part dels expedients, vegi’s document).

 

Què passa si seguim exercint la psicologia clínica sense declarar la nostra consulta privada com a sanitària?

Davant el cúmul de dificultats que se’ns presenten, la majoria dels psicòlegs hem passat per la fase rebel: i si passo de tota aquesta burocràcia i segueixo amb la meva consulta privada com fins ara?

Més o menys aquesta pregunta va fer una col·lega nostra a la reunió informativa que va fer el COPC, aquest mes de juny. La resposta donada per la persona responsable del COPC va ser la següent: si no fem els tràmits no ens podrem publicitar com a psicòlegs sanitaris, però en principi sí com a psicoterapeutes, coach, etc… Fins i tot ens podríem donar a conèixer com a psicòlegs, sempre i quan no ens acompanyéssim del terme “sanitari”.

Com? La sala de la reunió del COPC (seu central de Barcelona) era plena, aquell dia, i el rumoreig es va apoderar de l’ambient. Llavors, això era tot? La gent es preguntava, entre irònics i indignats, qui caram tenia la intenció d’adoptar aquest nou terme de “sanitari”, tant poc eficaç o atractiu per a una consulta privada. Obviant aquest terme, podríem seguir exercint la psicologia clínica a la nostra consulta privada sense vulnerar la llei? Doncs en principi es veu que sí… La única limitació rellevant de no habilitar-nos com a sanitaris seria la següent: dificultats o impediments a l’hora de treballar o col·laborar en centres sanitaris, o fins i tot no sanitaris, de caire públic, concertat o fins i tot privat.

En tot cas, hem observat que aquesta és una de les interpretacions possibles de la nova normativa. Una altra col·lega nostra, fent una consulta personal a l’assessor jurídic del COPC, aquest li va assegurar que “si no fèiem els tràmits no sols no ens podríem publicitar com a psicòlegs sanitaris sinó que no podríem fer cap tipus de teràpia que es relacionés amb la clínica“. Missatge persecutori, amenaçador, que es va emetre de forma gratuïta ja que no està explicitat en cap document.

En realitat aquesta part és la menys elaborada de la nova normativa. No s’ha especificat per escrit en quina situació quedaran els psicòlegs que exerceixen la clínica privada i no disposin el títol sanitari o clínic. Tot el que se’n pugui dir són interpretacions, que evidentment poden ser contradictòries entre sí, com les que acabem d’escoltar per part del mateix COPC. Per ser rigorosos, s’hauria de mostrar aquests supòsits en condicional. L’única certesa en aquest sentit és que els psicòlegs no sanitaris es veuran abocats a un llimb, una situació no definida que els deixarà en la indefensió jurídica.

Ordre i caos

Sigui com sigui, nosaltres hem tirat endavant els tràmits, malgrat les despeses de temps i diners que ens han ocasionat, i tots els maldecaps que hem passat per arribar a entendre un procediment tant complex i enrevessat. No es podia haver organitzat d’una forma més simple i ordenada? Quines conseqüències ha tingut o està tenint per a molts psicòlegs tot aquest seguit de dificultats? Està arribant la informació a tothom? En alguns casos estem constatant que no. Hi ha hagut suficient esforç de comunicació per part del COPC?

Hem fet els tràmits, sí, però amb la sensació desagradable que aquesta nova regulació tampoc resoldrà els principals problemes de la psicologia clínica. En primer lloc, seguirem pràcticament exclosos de la Sanitat Pública, aquest cop amb l’afegit que es crea un nou títol al marge del de Psicòleg Clínic, quan el que tots esperàvem era poder accedir a aquest mateix a partir d’un procediment més raonable que l’actual. Un segon problema irresolt és a les nostres consultes privades, on seguirem fent front tots sols a la ingerència continuada de multitud de terapeutes no regulats, que exerceixen sense formació acadèmica, ni titulacions oficials, i aplicant teràpies no reconegudes oficialment.

En definitiva, un intent d’ordenació que sembla fallit. En comptes d’ordenar la professió de psicologia clínica, genera caos afegit al que ja hi havia, i dificultats creixents als que ja les teníem. Valia la pena?

Per aprofundir en la crítica de la figura del psicòleg general sanitari, us recomano fer cap a l’article de Fernando Perez del Rio “El psicólogo general sanitario y las drogodependencias“, publicat al portal ladrogas.info el juny de 2013.  Està elaborat des d’una perspectiva històrica, partint de la creació de la figura del psicòleg clínic. També podeu fer cap a aquest altre article seu, titulat “El Psicologo General Sanitario y su encaje en el tercer sector“, publicat al seu bloc, on desenvolupa propostes concretes a l’actual situació de desgavell i desconcert professional.