Del sentit de la vida al dret d’existir (2)


Si vols llegir la primera part del post, fes cap aquí: Del sentit de la vida al dret d’existir (1)

La vida és absurda. Això és tot?

No, de fet això és l’inici. És el punt de partida de la nostra cerca. Deia el psicòleg Víctor Frankl que les persones som animals que cerquem constantment un sentit a tot allò que fem i vivim. Un sentit de la vida en general, i també un sentit de la vida concreta, de les nostres accions, grans i petites. El sentit del dia a dia.

Frankl va distingir així dues categories de sentit (Gengler, J. (2009): el sentit ontològic, més ampli, orientat al significat de la Vida, en majúscles, al per què de tot plegat; i el sentit que ell anomenava existencial, orientat a les situacions concretes i les experiències mundanes, a la realització personal.

boiraDos àmbits entrelligats però alhora diferenciats. El primer ubicat al terreny de l’infranquejable, del desconegut i misteriós, on tota ambició de certesa està obligada a fracassar, i on sovint es fa ús de la creença religiosa si aquesta aconsegueix desassossegar. En canvi, el segon àmbit és més palpable, tangible, ja que pertany al nostre món. Parlem en aquest cas de viure d’acord amb uns valors, unes expectatives, unes prioritats. De viure el dia a dia segons la nostra voluntat, ens nostres gustos, i les nostres intencions. És el viure segons la concretització d’un sistema de valors moral, que ens guia i ens orienta a l’hora de navegar en la nostra quotidianeitat i posar rumb a la pròpia vida.

Des del punt de vista terapèutic, el plantejament en cadascun d’aquests àmbits també és diferent. La qüestió ontològica requereix per part del psicòleg renúncia i abstenció, silenci i contenció davant el misteri de l’existència, o en tot cas respecte davant les creences del pacient si és el cas.

La qüestió existencial que no pertany a l’àmbit ontològic, en canvi, és el camp òptim d’acció i intervenció. La major part de psicoteràpies entren de ple en aquest espai, especialment les de naturalesa existencial, humanista, psicoanalítica i constructivista. I entre aquestes, la Teràpia del Desenvolupament Moral, que articula un abordatge integral al plantejament existencial.

En aquest post no entrarem en aquest últim pla, pròpiament psicològic, que hem anat desenvolupant en anteriors posts i ho farem en posteriors. Avui ens quedarem en el terreny ontològic, més propi de la filosofia -que no implica que la psicoteràpia no hi pugui intervenir. Us voldria oferir en aquest sentit uns fragments d’un article de Manel Villegas (2009), que pertanyen a la transcripció d’unes sessions seves de teràpia de grup. Es tracta d’un cas intens, bonic, on es tracta el tema ontològic de forma directa i nua, a través de paraules col•loquials i partint d’experiències quotidianes, on tots ens hi podem sentir identificats.

RAQUEL: ¿Puedo hacerte una pregunta? Usted como psicólogo que lo ha leído todo y lo ha estudiado todo ¿qué sentido tiene la vida y la muerte? Sabemos que la vida nos la dan los padres, ¿quién nos da la muerte? ¿Qué sentido tiene?
TERAPEUTA: (sonrie) Ejem. (el grupo se mira y sonrien todos, y miran al terapeuta).
LIDIA: El cuerpo se desgasta y se acaba…
ANA: Si yo creo que esto, pues que es un engranaje, y unos mueren y otros nacen […]
RAQUEL: Uno nace para que otro muera, qué caña ¿no?, venga yo salgo, venga tu entra (todos hablan).
ANA: Es un equilibrio, todo nace y todo muere y todo…
RAQUEL: ¿Hay un sentido, que se sepa de verdad? ¿Que se sepa?… Yo busco la verdad ¿pero la verdad quien la tiene? […] y mi verdad es única, ahora, mi padre se ha ido de verdad, y está en mi corazón porqué mi mente quiere, lo voy a tener siempre, pero mi padre se ha ido a un sitio oscuro, donde ya no existe, donde ya… Yo quiero saber donde está, ¿qué pasa?, donde está eso, tal vez eso lo que tengo que preguntar al cura, ¿donde está la verdad? ¿Quien la ha estado escondiendo?
TERAPEUTA: Y si existe, ¿por qué tiene que estar escondida?
RAQUEL: Entonces, todos estamos buscando una respuesta vana.
TERAPEUTA: Si buscamos una respuesta es porque hacemos una pregunta, ¿no? tu ahora estas haciendo una pregunta, a lo mejor el sentido está en hacer la pregunta, porque las flores decías antes, los animales, no se hacen la pregunta, no la hacen, nosotros hacemos la pregunta, pero la cuestión es ¿el que hace la pregunta, puede darse la respuesta? Por que si se diera la respuesta ya no se daría la pregunta, ¿no?
RAQUEL: A ver, yo no la puedo dar, por eso la pregunto.
TERAPEUTA: (rie)(risas del grupo) ¿y si me lo preguntan, qué respuesta doy? ¿Si es la misma pregunta que te haces tu, la que me puedo hacer yo? ¿Donde está la respuesta?
RAQUEL: Usted ha estudiado todo, ¿no?
TERAPEUTA: Sí jaja… (se ríe), vamos a ver: la muerte se puede estudiar como fenómeno psíquico, físico, biológico, filosófico, antropológico o sociológico. Yo creo que el sentido está precisamente en poderse hacer la pregunta.

Més endavant, la Raquel parla de la mort del pare:

RAQUEL: Pero incluso esa persona que yo veía de negro, que me daba tanto miedo, esta persona no existe, porque nadie ha venido a buscarla, ¡ni Jesús ni narices! Se fué porque se tenía que acabar. Es desquiciante esto. ¿Para eso venimos? es que es absurdo. Yo no entiendo nada… […] No tiene sentido que una cosa nazca y se muera, no tiene sentido nada… Porque ser religiosa me sirvió durante un tiempo, vale. Porque va a venir el reino de los Cielos, y vamos a estar todos bien… Qué bien, qué caña, no existe, vale, acepto, ahora se va, y pienso ahora en otro mundo, va a estar con mis hermanos, con sus seres queridos, en realidad tiene que ver con la religión, estoy segura, mis pensamientos, ¡pero jolín! , que se ha ido de verdad para siempre (solloza) no lo entiendo (afectada), no tiene sentido. Yo no tendría que haber nacido, porque no tiene sentido, nada, para que he nacido […] no entiendo por qué luchar en la vida, para ser mejor, más, vamos a hacer esto, aquello…

El terapeuta parla del sentit de la vida, en què consisteix, quin és el nostre rol en la qüestió del sentit:

TERAPEUTA: […] Cualquier ser vivo tiene su ciclo vital y después muere. Ahora bien, nosotros tenemos una capacidad de hacernos la pregunta ¿qué sentido tiene? Y justamente esa pregunta significa que si nosotros nos preguntamos por el sentido, somos nosotros quienes le podemos dar sentido, porqué si buscamos el sentido fuera, si está oculto nadie lo podrá encontrar. El sentido se lo ponemos nosotros. […] Para ti ha tenido mucho sentido en la vida luchar por tus padres, ha tenido sentido; durante muchos años tú has querido que ellos fueran felices, esto es uno de los sentidos que has dado a tu vida, porque la vida es un libro abierto, tu puedes escribirla. ¿Verdad que el martes cogiste una libreta y escribiste? pues estabas dando el sentido, el sentido se da, no se tiene, se da. Lo damos nosotros, pues ese es el sentido de la vida, el que le damos, y escogemos que sentido darle, tú escogiste luchar por tus padres, para que ellos fueran felices.

Condemnats a ser lliures

Som éssers llençats all món, a l’existència, digué Sartre, a una existència conscient de sí, per tant, que ens condemnava a ser lliures. Éssers desfondats, abocats a la possibilitat, sense essència ni naturalesa, cridats a esdevenir necessàriament lliures i per tant responsables d’aquesta mateixa llibertat.

Responsables perquè ens pertoca a nosaltres emplenar aquesta buidor primordial. Escollir el sentit, les motivacions, dotar de significat les nostres accions i pensaments.

Una llibertat agredolça, doncs, que reivindiquem amb passió en alguns moments, quan ens recreem en la nostra creativitat i ens sentim crescuts, feliços i autorealitzats. Però que també patim amb desesperança en molts altres instants, davant la desproporció i l’absurditat de la mort, o la força colpidora d’altres facticitats que hem d’assumir al llarg del cicle vital.

Dret d’existir

petjada existencial
I malgrat tot, malgrat ser conscients d’aquest no-res del qual partim, no podem fer altra cosa que inserir-nos una vegada i una altra a la

vida, trobar-li un nou sentit quan l’anterior ens ha estat arrabassat. Perquè és la nostra devoció, el nostre destí, som creadors incansables de significat.

Enfront la desesperança, el fit a fit davant l’abisme existencial, podem i hem de confiar en nosaltres mateixos, ser temperants, donar-nos temps distès. Cal creure en nosaltres, en el nostre potencial, ja que podem i tenim dret a intentar-ho.

Perquè abraçar l’abisme, contemplar l’absurd vital, no és pas cap derrota. És l’inici de la llibertat, és la reafirmació del ser responsable de la pròpia vida, amo del propi destí. Potser vegem el buit, el sense sentit de la vida i ens aboqui al llindar de la desesperança. Però no hem de perdre mai el sentit de la legitimitat. Sí, sentir que tenim dret a viure, a existir, a ser acceptats. Ja que en primer lloc existim, i aquesta existència tenim dret a fer-la valdre.

Dèiem abans que la qüestió ontològica era un àmbit fronterer a la psicologia. La pregunta sobre el per què de la vida no podia ser resposta directament pel terapeuta, en tot cas aquest la podia sostenir, i acceptar la resposta que d’ella se’n derivés. En canvi, quan parlem de dret, del dret en el sentit ontològic, dret d’existir i d’ésser acceptat, estimat, valorat, les possibilitats d’intervenció terapèutica són força més àmplies.

Manel Villegas parla en aquest sentit de dèficit ontològic, o més exactament de dèficit prenòmic ontològic:

“Desde el punto de vista psicológico, la necesidad más básica de todas es la de sentirse digno de amor, reconocido como persona. Ésta es la nutrición esencial que requiere el desarrollo de la psique humana: el descuido, la desprotección tan frecuente en las historias de abuso, el abuso mismo en cualquiera de sus modalidades, la invalidación constante y sistemática, el rechazo implícito y explícito son formas graves de desnutrición que van a mantener a muchas personas en una regulación prenómica” (pp 63-64, 2011).

En una altra ocasió, parlant de la depressió, Villegas defineix així els seus trets més bàsics:

“Lo que la caracteriza es un déficit motivacional, secundario o subsidiario a su raíz o fundamento, que está en la propia invalidación del ser, sea esta originaria o reactiva. El sujeto no se motiva porque no cree tener derecho a existir, o parte del supuesto de que carece de valor social de intercambio que justifique su existir (profunda falta de autoestima en el sentido ontológico), o que lo ha perdido porque ha fracasado en su posición social o han desaparecido los apoyos sobre los que se sustentaba. […] La idea de estar de más en este mundo, de que no vale la pena continuar viviendo o, en definitiva, de esperar la muerte de forma pasiva o activa (suicidio) aparece de forma congruente con la depresión” (pp. 436-437, 2013).

L’existència precedeix l’essència

En definitiva, hem vist que la qüestió ontològica no pot ser abordada directament des del sentit, el significat últim de tot plegat, sinó més aviat des de la legitimitat i el dret d’existir. Podem afirmar que desconeixem quin és el sentit de la vida, en canvi sí que sabem del cert que tenim tot el dret del món a viure-la.

Allò que escollim, que decidim ser o acabem sent, la nostra identitat, els valors, les fites que assolim… tot aquest conjunt vital és producte de la nostra voluntat, i en som responsables en tant que els hem escollit. El fet d’existir, en canvi, ens ha estat donat. Per aquest motiu no en podem ser mai culpables, ni en podem tenir cap responsabilitat. En qüestió de drets, el dret ontològic és el primer de tots. I és de naturalesa incondicional, perquè ningú ha escollit la seva pròpia existència.

L’existència precedeix l’essència, afirmà Sartre, llavors també així els drets respectius.

Referències bibliogràfiques:

Camus, A. (2009). El mite de Sísif. Barcelona: Labutxaca.
Cioran, E.M. (2009). En las cimas de la desesperación. Barcelona: Tusquets
González, A. (1998). El hombre como divina ausencia. Lleida: Textos Universitarios Sant Jordi
Sartre, J.P. (1954). El ser y la nada. Buenos Aires: Iberoamericana
Villegas, M. (2009). La psicoterapia como reconstrucción de la experiencia. A propósito de un proceso de duelo. Revista de psicoterapia vol. XX nº 77, pp 41-112.
Villegas (2011). El error de prometeo. Psico(pato)logía del desarrollo moral. Barcelona: Herder.
Villegas (2013). Prometeo en el diván. Psicoterapia del desarrollo moral. Barcelona: Herder.