Doble vincle, el fracàs garantit


doble vincleEl doble vincle,  o doble constrenyiment, és un fenomen que la persona experimenta quan rep un missatge contradictori, que apunta a dues demandes oposades o mútuament excloents. En una situació de doble vincle, doncs, la persona està destinada a equivocar-se, o a fracassar, en el seu intent de correspondre.

El terme va ser proposat per l’antropòleg Gregory Bateson, que inicialment el va utilitzar per explicar la gènesi de l’esquizofrènia i altres psicopatologies greus en el sí de les relacions familiars (1956, Hacia una teoria de la esquizofrenia). Actualment es manté el debat sobre les implicacions dels missatges contradictoris en la formació de les psicosis, debat que no entrarem en aquest post. A nosaltres ens interessa més l’experiència quotidiana del doble vincle, que més enllà dels casos greus, es produeix de forma més o menys general en les relacions humanes, en les famílies, en les parelles, a la feina, de forma intensa o més esporàdica.

Tècnicament, què és el doble vincle?

Podem definir el doble vincle a partir de les premises següents:

  1. La persona ha de fer X
  2. La persona ha de fer Y, que entra en conflicte amb X
  3. No es pot parlar de la contradicció ni dialogar per mirar de superar-la.
  4. La demanda es produeix en una relació significativa (vincle) entre les persones implicades
  5. Hi ha una intenció de control sobre aquesta relació

El missatge contradictori pot venir d’una sola persona o de diverses, a dues bandes o més. Per exemple, en el cas individual, es pot emetre un missatge contradictori entre el contingut verbal i el no verbal. Aquesta situació és molt més freqüent del que podem imaginar, fins i tot nosaltres mateixos llancem sovint aquest doble missatge, quan entrem en contradiccions internes. Per exemple, en l’àmbit sexual pot ocórrer que un dels membres de la parella faci la demanda d’iniciar una relació sexual, i l’altre membre es trobi en una situació contradictòria: per un costat no senti desig sexual, però per l’altre vulgui complaure la seva parella. A resultes d’aquesta contradicció interna, aquesta persona pot emetre un missatge de sí i no, un sí verbal i un no corporal, per exemple, que la parella rebrà no sense desconcert. Ara bé, això no és estrictament doble vincle, en el sentit patològic del terme. A la nostra vida quotidiana l’ambigüitat i la contradicció són constants, convivim amb elles. Els nostres sentiments poden ser contradictoris, o les nostres opinions, i és clar, també les nostres demandes o respostes poden anar en direccions oposades. I això no és necessàriament un símptoma de patologia, senzillament ho és de complexitat. No sempre podem ser coherents ni totalment fiables, tot i que hi vulguem tendir. En realitat, un punt d’ambigüitat i de contradicció són recomanables, és bo acceptar-les i reconèixer-les, acollir-les amb actitud flexible.

En aquest sentit, Anzieu (1975, Le transfert paradoxal) afirma que l’experiència paradoxal, en la seva forma corrent, és necessària per al desenvolupament psíquic del nen. Els infants que es desenvolupen en un entorn on se’ls ha protegit de la paradoxa es troben desproveïts dels recursos per afrontar-la, comprendre-la, i ubicar-se en la vida social (escola, treball, etc). La tolerància a l’ambigüitat, afirma l’autor psicoanalista, s’adquireix per una certa familiaritat amb la paradoxa, fet que s’expressa en el mateix sentit de l’humor, les aproximacions inesperades i il·lògiques de les persones creatives, en la fluïdesa del joc… En el nostre llibre “Elogi de l’hort urbà” (2013) dediquem un capítol sencer a la paradoxa, quan analitzem l’hort com a expressió de la paradoxa en el moment històric actual.

En última instància, la paradoxa pot convertir-se en prescripció terapèutica, força efectiva en teràpia sexual. Desenvoluparé aquest punt en un posterior post, perquè és summament interessant, i requereix més dedicació que un sol paràgraf.

Doble vincle implica silenci i control

La qüestió del doble vincle, doncs, va més enllà de la simple contradicció i de la paradoxa. Per un costat cal el silenci, la prohibició del diàleg, del debat. Perquè parlar de la contradicció la volatilitza, en fa perdre l’efecte, explicitar-la és desactivar-la. En famílies on es generen situacions de doble vincle, no en parlen, fugen de la metacomunicació; si algun dels membres ho intenta, se’l recrimina. Per aquest motiu, el primer objectiu d’un procés terapèutic és posar en evidència aquests dobles missatges davant a tots els membres implicats: se’ls fa evidents, se’ls estudia, i se’ls analitza entre tots.

Per l’altre costat, el doble vincle requereix una intenció, una voluntat per incidir en el control de la relació. El doble vincle és manipulació, atorga poder a uns i en treu a uns altres. Per exemple, el directiu que dóna ordres contradictòries als seus subordinats, o que utilitza la mentida per desconcertar, que dóna feedback de forma incoherent, amb la finalitat de crear inseguretat i baixa autoestima als membres de l’equip, consolidant el seu lideratge. De forma conscient o de forma inconscient, el doble missatge és utilitzat amb intenció de control, en detriment dels drets i el benestar dels demés. L’autoestima se’n pot ressentir, el sentit de vàlua personal, de seguretat interior; es pot atiar el dubte sobre un mateix, tambalejar-se la percepció de la realitat. Formes molt habituals de reaccionar davant el doble vincle són la conducta de la indefensió apresa, la passivitat, l’actitud passiva-agressiva, la desresponsabilització, o senzillament l’apartament i l’allunyament físic.

Resumint, doncs, el doble vincle és el resultat d’una comunicació amb demandes contradictòries, que s’exclouen entre sí, en el context d’una relació significativa, on es fa difícil fugir o ignorar. També implica el silenci sobre aquest fet, així com una intenció de control, de dominació, d’un o uns membres sobre uns altres.

L’alternativa al doble vincle, tanmateix, no és l’absència de contradicció, ni la coherència absoluta. L’alternativa és l’explicitació i el reconeixement d’aquesta mateixa contradicció, perquè perdi així el seu efecte de control en la relació, i el seu caràcter constrictiu sobre les persones involucrades.