Del sentit de la vida al dret d’existir (1)


Angoixa existencialEn la qüestió de la llibertat, la majoria de nosaltres ens considerem persones lliures. Lliures perquè podem decidir sobre assumptes importants, transcendents, de la nostra vida: en el moment d’escollir la nostra parella, el tipus de carrera professional, el mode de vida que millor s’adequa a la nostra forma de ser… També ens sentim lliures en les petites coses del dia a dia: què vull cuinar avui per dinar, quina roba em poso per sortir… Escollim constantment, prenem decisions, triem per quin camí volem seguir, ara cap aquí, ara cap allà. No sense condicionants, o facticitats: el món que ens envolta marca unes limitacions físiques, socials, històrico-culturals, corporals, espacio-temporals.

Escollim, doncs, entre allò que podem escollir, que no és absolutament tot. Perquè si la llibertat fos completa, llavors seríem déus, i malauradament no és el cas. A part d’aquesta limitació, la llibertat té una altra característica que tampoc podem sobrepassar: és el fet que no hi podem renunciar. Segons Jean-Paul Sartre (1954) “la llibertat és llibertat d’elegir, però no pas de no elegir”. Perquè, en efecte, fins i tot quan no elegim, quan ens deixem endur per l’entorn, quan deleguem la nostra voluntat en altres persones, estem elegint no elegir.

Lliures? Sens dubte. Però condicionats i atrapats. Condicionats, efectivament, per un món que ens limita, i atrapats també en una llibertat obligada, de la que no podem desprendre’ns. Sartre no dubtà en qualificar d’absurda aquesta situació, un sense sentit vital que ens pertany i que hem de sostenir com puguem.

Lliures significa buits

L’ésser humà és una totalitat en curs, una divina absència que cal emplenar (González, A., 1998). L’humà no és tan sols allò que és, doncs, sinó també allò que vol ser, allò que desitja ser, fet que no seria possible sense una indeterminació ontològica prèvia.
Així, doncs, a diferència de la major part d’éssers vius, els humans ens guiem per un projecte propi, que ultrapassa gens i instints, i que ens va determinant a mesura que prenem decisions i escrivim el propi guió. Aquesta és la cara positiva de la llibertat, el control del propi destí, el poder de desfermar la voluntat. La cara negativa, però, és el buit, el no-res del qual partim. L’absència que sentim quan busquem inútilment un significat últim, un sentit universal que ens transcendeixi i ens aculli en els moments difícils.

“Cuando todos los ideales corrientes, sean morales, estéticos, religiosos, sociales o de cualquier otra clase, no logran imprimir a la vida una dirección y una finalidad, ¿cómo preservarla del vacío?” Va escriure el filòsof Émile Cioran (1991). “La única manera de lograrlo consiste en aferrarse a lo absurdo y a la inutilidad absoluta, a esa nada fundamentalmente inconsistente cuya ficción es susceptible sin embargo de crear la ilusión de la vida.”

Un pessimisme radical, el de Cioran, que malgrat tot l’ajudava a seguir dempeus i donar un cert sentit a la seva vida. Altres persones aconsegueixen defugir el buit de sentit ja sigui a partir de creences religioses, ja sigui perquè s’immersen en el fer de cada dia, absorbits per la voràgine de la vida i la companyia de persones del seu voltant.

I vosaltres, us heu topat amb l’angoixa existencial? Quina és la vostra actitud en aquests instants? Creieu que hi ha un sentit últim?
Us convido a veure el següent vídeo. Es tracta d’un fragment de la sèrie Doctor En Alaska (Northern Exposures). Apareixen el doctor Joel Fleischman i Bernard Stevens, ocupats en una conversa sobre l’angoixa existencial, el sentit de la vida, i la capacitat de contemplar l’absurd.

La vida és absurda?

Deia Albert Camus a “El mite de Sísif” que el sentiment de l’absurd, de l’absurd de la vida i de l’absurd en general, naixia d’una comparació. Una comparació amb resultat contradictori o paradoxal. Posava el següent cas: “imaginem un home atacant amb una arma blanca un altre grup d’homes, aquests equipats amb metralladores”. És absurd, deia, perquè els mitjans de què disposa aquest home solitari són desproporcionats respecte del fi que es proposa, hi ha una abisme entre la seva intenció i les seves forces reals. És absurd quan els disposem en el mateix pla i els comparem, quan sospesem mitjans amb finalitat, intenció i forces reals.

L’absurd és essencialment un divorci, doncs, no és ni en un ni en l’altre dels elements que es comparen. Neix de la seva confrontació.
En el cas existencial, continuava Camus, l’absurd no està en el pla personal per sí sol, en el nostre existir, ni tampoc en el món que ens rodeja. Sinó en la presència conjunta, en aquest ser-en-el-món que som.

L’absurd és així fruit d’una comparació fallida. Una desproporció, una incoherència, entre els seus fins i els seus mitjans, entre les seves intencions i les seves possibilitats. I la nostra vida pot acabar sent absurda, o sentir-la absurda, en la mesura que es compleix aquesta desproporció. Quina desproporció? Per començar, la principal de totes elles: la mort. “¿Para eso venimos? Es que es absurdo, yo no entiendo nada” S’indignava la Raquel, una pacient, arran de la mort del seu pare (més a baix es transcriuen fragments de conversa del grup de teràpia al qual participa).

La mort és potser la major desproporció de totes, però n’hi ha d’altres. Moltes pèrdues i sofriment ens situen en situacions incoherents i absurdes, i ens menen a l’abisme del sense sentit. Malalties cròniques doloroses o incapacitants, pèrdues materials, pèrdues socials, conflictes interpersonals.

“La vida no resiste apenas a una alta temperatura” observava Cioran. “Por eso he comprendido que los hombres más atormentados, aquellos cuya dinámica interior alcanza el paroxismo y que no pueden adaptarse a la apatía habitual, estan condenados al hundimiento”. I seguia així, pessimista com ningú: “Si las enfermedades tienen una misión filosófica, ésta no puede consistir más que en mostrar lo frágil que es el sueño de una vida realizada. La enfermedad convierte la muerte en algo siempre presente; los sufrimientos nos unen a unas realidades metafísicas que una persona normal y con buena salud no comprenderá nunca”.

Un pessimisme recalcitrant, però paradoxalment curatiu, que a ell l’ajudava, i suposo que també a alguns lectors seus.

Segona part del post: Del sentit de la vida al dret d’existir (2)