Dèbit conjugal, o com inhibir el desig sexual


En el context del matrimoni, existeix un concepte molt antic que és el Dèbitum. Significa el deure d’avenir-se a les relacions sexuals en una relació formalitzada. Tant d’ell com d’ella, encara que la seva raó de ser vagi més dirigit a la dona, en el context d’una societat tradicionalment patriarcal, per evitar la seva negativa a complir amb el contracte matrimonial en qüestions sexuals.

dèbit A la mateixa Bíblia (Corintis 7, versícles 3, 4 i 5) es parla detalladament d’aquest contracte conjugal: ” 3. El marit retorni el dèbit a la seva muller, i així mateix la muller al seu marit. 4. La muller no té potestat sobre el seu propi cos, sinó el marit; de la mateixa manera tampoc el marit té potestat sobre el seu propi cos, sinó la muller.” Deure i drets mutus, doncs, que regulaven normativament aspectes que avui en dia consideraríem més propis de l’àmbit del desig, del joc sexual, i del plaer.

Afortunadament, en l’actualitat la terminologia i els conceptes relatius al dèbit conjugal han estat apartats del Dret civil, així com de la mateixa teologia moral i pastoral. Encara que perduren en certs àmbits del Dret canònic, i sobretot, romanen ben vius en el transfons cultural de la nostra societat.

Molt sovint acabem considerant les relacions sexuals com un deure, quelcom que s’ha de fer amb una mínima regularitat. “No es normal que una parella jove faci l’amor cada tres o quatre setmanes, oi?“. Preguntava molt preocupada una pacient. Estadísticament no és normal, s’allunya del promig de la població general, però és una opció plenament legítima, parlant en termes de drets personals. I plenament sensata si aquestes relacions es basen en el desig i no pas en la norma. Perquè el desig mana en qüestions sexuals, i si aquest no apareix s’ha de respectar.

És bastant freqüent que els desigs de cadascun dels membres de la parella no concordin, tinguin ritmes diferents: “Jo ho faria dues o tres vegades a la setmana, en canvi ella…“, es queixa un noi. Aquí entra la capacitat de la parella d’acoplar-se, en aquest tema i en molts d’altres. Els nostres desitjos, els nostres anhels, motivacions, expectatives, són sempre molt personals, i la vida en parella exigeix reconeixement, entesa i comunicació.

El reconeixement i la validació són imprescindibles. En realitat, apareix aquí una gran paradoxa. Quan considerem les relacions sexuals en termes de deure conjugal, i forcem una freqüència de relacions “normal”, el desig pot inhibir-se en un o els dos membres de la parella. Això és així perquè la norma exclou la persona, l’anul·la. I en el marc d’una relació íntima, suposa el declivi del desig sexual. Una inhibició del desig que en realitat és un acte d’autoafirmació d’aquell que no se sent reconegut.

A partir d’aquí, es pot enfocar una teràpia sexual que rescati aquest desig inhibit, d’un o dels dos membres de la parella. Però sempre tenint present que les relacions sexuals no són un deure, ni tampoc una necessitat que hagi de ser satisfeta. En parella és un joc de dos, que s’ha d’iniciar amb ganes compartides, amb esperit juganer, i sobretot desig de rebre i donar plaer.