Crisis de parella estructurals


Parlem de crisis de parella de tipus estructural per fer referència a problemes o conflictes relacionats amb l’estructura de la parella. Estructura en quant a poder, a la seva distribució, i estructura en relació als recursos (materials, psicològics, socials…) que aporta cada membre a la relació. En el primer cas, parlem de crisis en les relacions de simetria; en el segon, de complementarietat.

Les crisis estructurals, doncs, es contemplen a partir de dos eixos, l’eix del poder i l’eix dels recursos. Anem a detallar en què consisteix cadascun d’aquests conceptes.

Crisis en les relacions de simetria

equilibri de poder en la parellaEl poder està present en totes les relacions humanes, en el sí de les relacions comunitàries, entre grups, entre amics, també entre familiars, i per suposat, en les relacions de parella. Poder en quant a capacitat de decisió i domini en la relació.

Quan parlem de crisis en les relacions de poder fem referència tant a crisis causades per la seva distribució desigual, en una relació de dominància submissió, o per la pugna en una situació d’igualtat, escalades de poder. Algunes relacions neixen amb una clara desigualtat en la seva composició, mentre que en altres es van generant gradualment les condicions per al desequilibri. En els casos més greus poden arribar a produir-se situacions de dependència i maltracte.

Crisis en la complementarietat

Per complementarietat es fa referència a l’aportació de recursos de diferent índole, materials, socials, psicològics, etc. Recursos que aporten cadascun del membres a la relació, i la converteixen en una relació basada en l’abundància, o pel contrari basada en l’escassetat, el dèficit. Com en el cas del poder, aquí també es poden produir desequilibris a l’hora d’aportar recursos, que evidencien els dèficits particulars de un o dels dos membres.

Per recursos podem incloure els recursos intel•lectuals, econòmics, professionals, emocionals, socials, i fins i tot culturals, com els interessos i aficions artístiques, literàries, musicals i fins i tot esportives, les opcions polítiques i existencials, etc. Si els recursos que cadascú aporta a la relació sumen o multipliquen, el resultat serà una relació complementària satisfactòria i enriquidora que augmentarà l’atractiu i la cohesió de la parella. Si pel contrari, aquestes característiques són molt desiguals o incompatibles, els recursos són escassos per part d’un o d’ambdós membres, s’arrosseguen dèficits personals, emocionals o conductuals, donarà lloc a una relació deficitària, basada en l’escassetat. On es donaran les condicions per a una crisi de parella.

Simetria complementària

La situació òptima per una vida en parella saludable seria aquella on el poder està distribuït, és a dir, hi ha simetria, i a la vegada els seus membres aconsegueixen una bona complementarietat en l’aportació dels recursos. No es tracta, en aquest sentit, que els dos aportin exactament el mateix, sinó que el que aportin sigui equitatiu i sobretot que es complementin.

Malgrat tot, la simple existència de desigualtats no ha de considerar-se necessàriament disfuncional, ni dóna origen per sí sola a una crisi de parella. En realitat, la majoria de les parelles “tradicionals” d’abans s’estructuraven en base a una asimetria complementària, on el poder i els recursos estaven desigualment distribuïts, però equitativament compensats. L’home ostentava el poder econòmic i social, i la dona el domèstic i emocional. Un funcionament clàssic cada dia més difícil de reproduir, ja que les relacions tan descompensades, avui en dia, donen lloc molt fàcilment a crisis de parella que afecten a la viabilitat de la relació.

Vegeu altres Crisis de parella

 

Basat en  l’article Consideraciones sobre la terapia de pareja: a propósito de un caso, de Manuel Villegas i Pilar Mallor. 2010. Revista de Psicoterapia, n.81