Coteràpia de parella: doble parella


La coterapia de parella és una modalitat de teràpia de parella que compta amb un equip de dos terapeutes. Habitualment es tracta de terapeutes de diferent sexe que comparteixen criteris, enfocament i desenvolupen un treball coordinat i en sintonia.

coterapia parellaÉs una tècnica relativament nova, actualment en expansió. A Simbòlics Psicoteràpia, ubicat a Vilafranca del Penedès,  l’hem incorporat en la nostra oferta terapèutica, convençuts de la seva eficàcia i els bons resultats que se’n deriven.

En aquest article parlarem de les característiques de la coteràpia de parella en psicologia, dels avantatges que aporta en el procés terapèutic. També tindrem en compte algunes de les seves dificultats i limitacions, que és necessari tenir presents.

 

Teràpia i coteràpia de parella

La teràpia de parella té una dinàmica específica, diferenciada de la teràpia individual, familiar o grupal. La parella és una relació entre dos. És un ens relacional, com el grup o la família, però més obert i amb fronteres més dinàmiques. Aquesta característica és descrita gràficament per Villegas i Mallor (2010), a partir de punts i figures geomètriques. Vegi’s el següent esquema:

esquema

Un punt representa la persona. Dos punts units per una línia conformen la parella. Tres o més punts són la família o el grup, que conformen figures geomètriques. En el primer cas, el punt isolat, i en l’últim cas, on hi ha tres punts o més, es creen sistemes tancats, estables, amb fronteres clares. En aquests casos el terapeuta assumeix còmodament un rol extern, una figura estranya que no distorsiona el sistema ja configurat.

En el cas de la parella, sobretot de la parella en crisi, la situació és diferent. La seva naturalesa oberta la situa en tensió constant, en anhel de completud, una mena d’atracció cap el tancament, a la cerca d’un tercer a qui poder triangular i així establir un tancament. En aquestes condicions, quan s’inicia una teràpia de parella, el terapeuta és emplaçat a ser el tercer, corrent el risc de ser absorbit i confós en la seva dinàmica.

Així, doncs, la idea d’oposar a la parella relacional una parella de terapeutes (formada prioritariament per terapeuta masculí i femení) és una estratègia que té per finalitat salvaguardar la independència del rol terapèutic front al risc de triangulació. Una triangulació que segons Villegas i Mallor (2010) pot adoptar tres formes: colusió, inclusó i exclusió.

Col•lusió. Parlem de col•lusió quan el terapeuta s’alia de forma conscient o inconscient amb un dels dos membres de la parella. Sovint, quan una parella entra en crisi i decideix fer teràpia, el vincle que els uneix s’ha debilitat, i la seva relació travessa un conflicte. En aquestes circumstàncies, és molt habitual que un o els dos membres cerquin la complicitat del terapeuta, buscant legitimació en el marc de la relació. Una complicitat que el terapeuta ha de recollir, però no pas retornar, o almenys no de forma desequilibrada. Aquesta és una tasca complicada, en tensió constant, que dificulta l’establiment de l’aliança terapèutica, tant necessària per al progrés de tota teràpia . Per altra banda, amb aquest esforç permanent a fi de mantenir un equilibri, es corre el risc de crear una distància excessiva entre terapeuta i pacients, que tampoc facilita el progrés de la teràpia.
La coteràpia, en aquest sentit, neutralitza en gran mesura l’efecte de col•lusió, ja que desbloqueja l’apropament, pel fet que dos terapeutes es poden repartir les aliances d’ambdós pacients, sense que es corri el risc de desequilibrar la relació.

Inclusió. Un fenomen molt diferent succeeix quan el terapeuta queda absorbit per la dinàmica de la parella, passant a representar el tercer membre. Una relació de tres, que en un context de crisi significa un tots contra tots. Una dinàmica confusional on el terapeuta s’ha de diferenciar, per després ajudar a clarificar i reconstruir els rols de la relació de parella, els dèficits personals de cadascun dels membres, les diferents necessitats, i també les capacitats, què poden aportar per a resoldre el conflicte.
La coteràpia ajuda en aquesta tasca de diferenciació, en la mesura que els coterapeutes saben expressar la seva individualitat en un marc de treball complementari i equilibrat.

Exclusió. En la tercera de les possibilitats, el terapeuta pot veure’s exclòs, privat d’autoritat terapèutica, deslegitimat en les seves intervencions. Els dos membres de la parella, en aquest cas, s’alien contra un tercer, que és el terapeuta, bloquejant tota possibilitat de resoldre el conflicte de la seva pròpia relació.
Aquesta dinàmica d’exclusió pot neutralitzar-se més fàcilment si en comptes d’un terapeuta en són dos, ja que potencia la seva presència i enforteix la intervenció, sent capaços d’atraure l’atenció de la parella i apartar-la del centrament cap a sí mateixos.

Altres avantatges de la coteràpia de parella

coteràpia de parella, doble parellaA part de les tres dinàmiques que hem escrit anteriorment, la coteràpia és eficaç en altres situacions i per altres motius, que exposem tot seguit:

Procés de modelatge. La dinàmica entre els coterapeutes aporta un model diferent de relació, que la parella pot aprendre per observació directa. Podem afirmar que una de les formes més àgils d’abordar una dinàmica de parella (pacients) és des d’una altra dinàmica de parella (terapeutes). En aquest sentit és decisiu que els coterapeutes facin un bon equip, ja que la qualitat de la seva relació determina el curs de la teràpia (Roller i Nelson 1993).
En efecte, els coterapeutes poden ser un model per a una relació oberta, íntima i diferenciada. Diferenciada quan exposen les seves pròpies hipòtesis i parers, que confronten entre sí amb respecte i obertura mútues davant la parella de pacients. En determinats casos, els terapeutes fins i tot poden exposar desacord entre sí, representar-ho sense embuts, per provocar el sistema de la parella i solucionar estancaments disfuncionals.

Co-construcció del diagnòstic. La presència de dos terapeutes permet realitzar dues mirades diferents al mateix problema, fet que flexibilitza el diagnòstic, el fa més complex, relatiu (Garrido Fernandez, M. 1996). Es construeix una realitat compartida més àmplia, i per tant amb més joc terapèutic.

Millor observació. La intermitència de les intervencions, que es van alternant, permeten una observació més acurada. Mentre un dels terapeutes interactua amb un membre de la parella, l’altre recull els feedbacks de l’altre membre, que queden fora de l’àmbit d’observació del primer.

Millor intervenció. Un dels terapeutes sol portar la iniciativa, mentre l’altre va preparant el relleu, una intervenció que vagi en la mateixa línia del primer o bé de forma complementària. La dinàmica de la teràpia esdevé més àgil i canviant.

Alguns riscos o inconvenients de la coteràpia que cal tenir ben presents

Competició. Els coterapeutes poden entrar en una dinàmica de competició, de lluita pel lideratge. Es pot produir el desplaçament voluntari o involuntari d’un dels terapeutes. Cal prendre precaució a l’hora d’invalidar comentaris del company, o bé d’ignorar-lo. El respecte i la consideració entre els dos terapeutes és primordial.

Fusió. En el cas contrari, quan s’eviten els problemes de competició, pot portar a la trampa de la fusió. En aquest cas tindríem una parella de coterapeutes molt similar a les parelles simbiòtiques, una modalitat que és disfuncional (Garrido Fernandez, M. 1996). La visualitzció de la diferència i la discrepància puntual entre coterapeutes és tant necessària com la seva correcta resolució.

Confusions i falta de comunicació. Es pot produir una falta d’acord persistent entre terapeutes, una manca de comunicació, o una incongruència en els seus missatges. Altra vegada s’estaria reproduint una dinàmica present en algunes parelles, que resulta notòriament disfuncional.

Fantasies o projeccions dels pacients. És habitual que la parella de pacients fantasiegi sobre la relació real que hi ha entre els terapeutes. Si són parella estable o bé amants, si hi ha entre ells una bona amistat o es tracta tan sols d’una relació formal, etc. Els terapeutes poden fer ús o no d’aquestes projeccions durant les sessions, depenent de la seva orientació psicològica. Ara bé, les utilitzin o no, les han de tenir sempre ben presents, per evitar que interfereixin negativament en el procés (Pavlovsky, E. 2007).

Cost econòmic i horaris. Finalment, un dels inconvenients de la coteràpia és el seu cost econòmic, més elevat que la teràpia amb un sol terapeuta. I també més dificultats horàries a l’hora de concertar les visites.

La coteràpia de parella és una modalitat de teràpia on es confronten dos pacients i dos terapeutes. Són dues parelles que col•laboren entre sí. És un joc a quatre bandes que resulta dinàmic i equilibrat, que genera confiança i arrenca compromís. És una tècnica eficaç, que ha demostrat bons resultats.

Referències bibliogràfiques

Garrido Fernandez, M. (1996). Género e interacción el la coteràpia y el equipo reflexivo. Revista de psicoterapia, nº 26-27, pp. 87-112.

Pavlovsky, E., Kesselman, H., Frydlevsky, L. (2007). Las escenas temidas del coordinador de grupos. Buenos Aires: Galerna.

Roller, B., & Nelson,V. (1993). Cotherapy. A B. Kaplan & B., Sadock (Eds.) Comprehensive Group Psychotherapy. Baltimore: Williaqms & Wilkins.

Villegas, M., Mallor, P. (2010). Consideraciones sobre la terapia de pareja: a propósito de un caso. Revista de Psicoterapia, nº 81, pp 37-106.