Contes de fades i psicologia infantil


contes de fadesDe petit m’agradaven els dracs, amb tota la meva ànima, tot i que per òbviament no volia trobar-me’ls a prop de casa meva posant en perill el meu món relativament segur. J.R.R Tolkien (font)

Hi havia una vegada en un país molt, molt llunyà… aquestes paraules conformen una mena de sortilegi que ens transporten a mons imaginaris, però que sovint sentim com a familiars, tranquil·litzadors i propers. Un es troba màgicament davant la cova d’Ali Babà, o de les entrades secretes de Harry Potter, al peu de la torre de Rapunzel o cara a cara amb el mirall de l’Alícia.

Molts psicòlegs infantils han pensat i repensat sobre el paper dels contes de fades en el desenvolupament cognitiu de l’infant. D’alguna manera, hi ha un debat a l’entorn de la violència explícita del llop de la Caputxeta, del canibalisme de la bruixa de Hänsel i Gretel, o la crueltat de la madrastra de Blancaneus. I és que els contes de fades solen narrar algun fet d’aquesta mena. Si ens els escoltem des d’una perspectiva literal, concreta i real, ens esgarrifen, ens horroritzen.
En oposició a aquests, hi ha tota una sèrie de contes, més contemporanis, que intenten compensar la brutalitat atàvica dels contes de fades populars, i se situen en un pla més moral, asèptic i pedagògic, narrant fets propers a la realitat quotidiana políticament correcta. Per exemple, la sèrie del popular Teo.

Doncs bé, els contes de fades s’inscriuen en el món d’allò simbòlic, s’han d’entendre com s’entenen els somnis, produccions de l’inconscient de conflictes profunds.

Contes de fades terapèutics

El món dels contes de fades tradueix molt sovint problemàtiques  que els nens i nenes afronten al llarg del seu creixement. És un món on poden representar i assajar solucions, que els permet indagar en els recursos i provar la seva eficàcia amb la tranquil·litat d’un final feliç. Per exemple, en afrontar els neguits de la rivalitat fraterna, la por a l’abandó, la sexualitat o la mort. Una manera és viure aquestes experiències, inherents a la condició humana, en els escenaris dels contes de fades, que són com càpsules condensades de diversió, desenvolupament psicoafectiu i emocions.

Si al valor intrínsec dels contes li afegim el valor vincular del moment del conte, el poder alliberador de les càpsules es pot arribar a multiplicar.

L’hora del conte pot ser un moment íntim, de compartir plegats aventures i desventures en el món de la imaginació. L’ adult llegeix el conte al petit, un conte potser mil vegades repetit, perquè és el que millor s’adequa als seus neguits interns en aquell estadi concret del seu desenvolupament.

Per tant, hem de perdre aquesta por a la violència i crueltat que sovint es representa en els contes de fades, i entendre que són un espai més d’aprenentatge i desenvolupament.

Per altra banda, tampoc hem de menystenir els contes orientats a la pedagogia, com poden ser els de la sèrie abans citada d’en Teo. Aquests serveixen també perquè els petits puguin anar entenent de mica en mica el món del adults. Per exemple, En Teo va amb avió, pot servir per explicar al nen com serà aquest viatge en avió que hem planificat per les vacances. Aquest tipus de contes també poden ajudar a afrontar i elaborar noves experiències.

Referències bibliogràfiques:
BETTELHEIM, Bruno. Psicoanálisis de los cuentos de hadas. Biblioteca de bolsillo. Crítica, Barcelona, 2005.