Autoestima i psicoteràpia


L’autoestima és un d’aquells grans conceptes que són transversals a la psicologia en general, i la psicoteràpia en concret. En aquest post us parlaré del seu significat, del seu procés de formació al llarg del desenvolupament infantil, i ja en l’etapa adulta, com s’expressa a través de diferents conflictes psicològics, concretament en la dependència emocional i el narcisisme.

Què és l’autoestima?

autoestima foc interiorEtimològicament, la paraula autoestima es divideix en dos conceptes diferenciats:

  • “Auto”(del grec “autos”, per sí mateix)
  • “Estima” (del llatí “aestimare”, que significa avaluar, valorar, taxar). El verb llatí es referia a donar un valor monetari.

Autoestima significa, doncs, valorar-se a sí mateix, estimar-se. Implica un component emocional, però també és un judici sobre la pròpia persona, i una actitud cap a sí mateixa. L’autoestima parla del present, quan valc en aquests moments, què em mereixo, quan potencial tinc… Està relacionada amb els propis drets, l’assertivitat, i amb la pròpia definició d’un mateix, o autoconcepte.

L’autoestima està estretament vinculada a la motivació, i a l’estat d’ànim. Encara que no es tracta sempre d’una relació directa. Una baixa autoestima pot implicar una baixa motivació, així com sentiments de tristesa o desànim i apatia. O pot resultar tot el contrari, també pot alimentar motivacions de canvi, de superació personal. Molt sovint les persones acudeixen a teràpia precisament per tenir una molt baixa autoestima. Aquí cal prendre atenció a un aspecte imprescindible de l’autoestima: es basa en el ser, no en el fer o el tenir. És ontològica, incondicional, existencial. M’estimo perquè existeixo. Moltes persones cometen l’error de perseguir-la bolcant-se en fer mèrits socials o en el reconeixement interpersonal, que si bé influeixen i són en certa manera necessaris, no són per sí sols suficients. L’autoestima s’edifica des de i al voltant d’un mateix, en l’auto.

Vegem tot seguit quan es construeix, durant l’etapa de la infància, i quines condicions necessita per créixer i desenvolupar-se adequadament.

L’autoestima en la primera infància

El naixement de l’autoestima té l’origen en la primera infància, en els cuidats que rep el nen, en l’atenció que se li presta, en la interacció i el vincle que es crea amb les figures d’aferrament. En aquesta etapa tant primerenca, propi de la psicologia perinatal, els adults ens dediquem a cobrir les necessitats del bebè, tant les necessitats de tipus material com les afectives. Perquè el bebè no sap encara què li passa, què necessita, ni sap identificar ni regular les emocions que sent. És un tot espontani, impulsiu, desbordant. La por pot passar a convertir-se en el pànic més terrorífic, la ràbia en odi destructiu, o l’alegria en una explosió desbordant que apassiona els que el rodegen. O quan sent gana, dolor, fred o calor… no sap què són, les expressa i ja està, esperant que màgicament s’apaivaguin.

autoestima en el nadóEs tracta d’un cuidat en relació a les condicions materials i a la vegada psicològiques. En aquest darrer aspecte, alguns progenitors no aconsegueixen establir amb els seus fills el vincle amorós que necessiten: els poden descuidar, per manca de temps, interès, o per manca d’habilitats. També els poden rebutjar, en el sentit emocional del terme, encara que per altra banda li proporcionin els millors cuidats materials. O bé els poden sobreprotegir, que seria també negatiu, donat que no els estarien legitimant en la seva pròpia capacitat d’afrontar les frustracions i les dificultats en general (Villegas, 2011). Finalment, també es pot produir un patró de cuidats que combini els mecanismes deficitaris anteriors: per exemple, progenitors que per manca de temps no atenen de forma adequada el seu fill, i que quan ho poden fer s’hi aboquen de forma sobreprotectora, com si volguessin compensar el temps perdut. Una polarització en el cuidat que també pot condicionar negativament la formació de l’autoestima.

De totes maneres, els anteriors factors no actuen com a condicionants directes, ni tenen un efecte mecànic. Hi ha molts altres factors implicats, sobretot els que es refereixen al mateix nen, el seu grau de maduració, possibles problemes de salut, sensibilitat sensorial, etc. A vegades no és tant el que fan els progenitors, com la forma com el nen experimenta aquestes mateixes accions de cuidat.

El fet és que la persona, en funció de tot plegat, acaba consolidant o no un nucli ontològic, fonamentat en l’autoestima. Es crea en aquesta primera infància, tot i que també són rellevants els esdeveniments que ocorren posteriorment al llarg del seu desenvolupament, tant si es mantenen els factors inicials com si es reverteixen.

A la cerca de l’autoestima perduda

Com ja hem advertit a l’inici del post, l’autoestima és dins de cadascú de nosaltres, és auto. No es pot trobar fora, o molt difícilment, ja que procedeix d’un mateix, i va de dins cap a fora. Moltes persones, en canvi, busquen desesperadament estimar-se a sí mateixes tot fent coses pels demés, o bé realitzen proeses per ser admirats, o ostenten per ser desitjats. Pensen que així es podran omplir, de fora cap endins. Però l’autoestima és tossuda i obstinada, i es resisteix a entrar. Perquè el seu recorregut natural és l’invers, va de dins cap enfora. És un foc interior, que necessita llenya de tant en tant, sí, però que crema dins. A l’interior de cadascú de nosaltres.

Tanmateix, hi ha un moment a les nostres vides que l’autoestima certament va de fora cap a dins. I aquest moment és la infància, els primers anys de vida i també posteriorment. I és que aquest foc que crema dins nostre va ser encès un dia (o molts dies) per un llumí que va venir de l’exterior. Per les nostres mares, els nostres pares, els avis, i els cuidadors en general. Primer ells ens van estimar, pel sol fet d’existir, i després vam aprendre nosaltres a estimar-nos. Per això tanta gent segueix buscant fora el que no va rebre de forma suficient quan eren petits, no ho van rebre o no els ho van saber transmetre. Segueixen cercant allà fora, però no s’adonen que allà fora no hi ha el que busquen. Que ara, de grans, els toca cercar dins seu. L’autoestima és un viatge interior. Però tornem a la infància, que encara queda molt per explicar…

L’autoestima i la metàfora del mirall

autoestina nen mirallEl mirall, el seu reflex, ha estat utilitzat de forma recorrent per la psicologia per abordar els conceptes de la consciència, del jo, de l’autoconcepte, i també de l’autoestima. El psicoanalista Jacques Lacan fins i tot s’hi va referir de forma literal, quan va elaborar el concepte de “l‘estadi del mirall“. Segons aquesta teoria, el nen entre els 6 i els 18 mesos desenvolupa la capacitat de reconèixer-se al mirall, de forma completa, com una entitat pròpia i diferenciada dels demés. Fins aquest moment, el cos és percebut pel bebè com a una sèrie de sensacions fragmentades, inconnexes, que en l’estadi del mirall són integrades en una noció de completud. Una noció de completud corporal molt important que assenta les bases de la formació del jo. De totes maneres, a part d’aquesta mirada del propi bebè a través del mirall, hi ha una altra mirada tant o més important, més subjectiva, que és la mirada de l‘altre -la mare, el pare- que la dota de sentit, de significat.

Una mirada externa que exerceix de mirall, i que va molt més enllà que qualsevol mirall físic que es pugui posar davant del nen. Es tracta d’un mirall simbòlic, subjectiu, que interpreta, que posa significat a les queixes del bebè, als seus somriures, als moviments del seu cos, a tot el seu ésser. I és així que ell es va formant com a subjecte, tot interioritzant aquestes mirades del seu entorn. Wilfred Bion ens parlava en certa manera d’aquest fenomen a través del concepte de la reverie, que va definir com la capacitat de la mare de retornar-li al nadó la seva experiència emocional directa, sense metabolitzar, en forma de pensaments o gestos que la contenien i podien ser incorporats pel seu fill.

D’una forma o altra, doncs, es tracta sempre d’un retorn, o també un reflex, fruit de la mirada de l’altre. “Em miren, llavors existeixo”, digué Jean Paul Sartre a Els camins de la llibertat II (1945), esmenant la famosa màxima de Descartes. Som la mirada de l’altre, i tant! O si més no, en un moment de la nostra vida, quan érem petits, va ser sobretot així.

Quan el mirall es trenca… Dependència i Narcisisme

autoestima mirall trencatParlem de mirall, però com hem vist es tracta d’un mirall subjectiu. Que depèn de l’altre, de la seva mirada, les seves projeccions, interpretacions, del temps que hi dedica, també. Anem a veure algunes de les diferents possibilitats d’aquest reflex, i quina afectació pot tenir sobre l’autoestima:

  • Quan el mirall no reflecteix, o ho fa amb poca intensitat. Els progenitors no tenen temps per interaccionar amb ell, es passa hores sol, o bé el cuidador principal passa per una depressió i no reacciona davant les demandes del petit. En aquests casos, el nen pot tenir dificultats per crear-se una imatge delimitada de sí mateix, un jo fort, i de construir una autoestima ontològica. Pot tenir dificultats de diferenciació, pot confondre’s amb els demés: l’alegria dels que el rodegen és la seva, també la tristesa, la por… De grans, aquestes persones poden manifestar dependència emocional. Pilar Mallor els anomena selenites (2008) , persones mancades de llum pròpia, que són el reflex -lunar- de les persones del seu entorn.
  • Quan el mirall reflecteix, però ho fa de forma que deslegitima, invalida. Per exemple, quan es fa un retorn accentuat de les emocions negatives, en comptes d’atenuar-les. O quan resultat d’un somriure es fa un retorn d’enfadament o rebuig. En aquests casos, es dificulta també la formació de l’autoestima, encara que de forma diferent a l’anterior. El nen, veient un mirall que reflexa invalidant, quedarà enganxat a ell (el depenent renúncia al mirall), cercant un bon reflex. Un bon reflex que ja no serà incondicional, ontològic, sinó que quedarà condicionat. I la condició podrà variar, segons els valors familiars o situacionals on creixerà el nen: fama, riquesa, poder… Tan tens tant vals, o bé tant fas tant vals… Villegas i Mallor (2012) els anomenen narcisisme plutocràtic i meritocràtic respectivament.
  • Quan el mirall reflecteix, però dóna una imatge exclusivament validada. Els progenitors són molt condescendents, reforcen invariablement tot allò que fa el nen petit, sense deixar espai a la frustració. En aquests casos es crearà un potent nucli d’autoestima, però que anirà associat a una greu dificultat de diferenciació. Mentre que la persona depenent confonia els altres amb sí mateix, en aquest cas serà a l’inrevés: hi haurà importants dificultats de descentrament, d’empatia, ja que la persona confondrà els propis pensament, sentiments, desitjos, amb els dels demés, es pensarà que ell són els altres. Parlem, en aquest cas, del narcisisme aristocràtic (Villegas i Mallor, 2012). Un narcisisme que sofrirà d’assetjament, reaccionant a la defensiva, veient la pròpia autoestima en perill constant, exposada inevitablement a les facticitats del món exterior.

La dependència emocional i el narcisisme, doncs, explicades des del concepte de l’autoestima. En el primer cas per absència d’una mirada, i en el segon per una mirada inadequada, o bé invalidant, o bé excessivament validadora. La qüestió és quin camí cal seguir per trobar aquesta autoestima perduda, o en perill immediat. Què fer quan, de cop i volta, ja ets gran i t’adones que el que tens és un bon problema amb l’autoestima? Els psicòlegs ens trobem constantment davant aquest repte. No tenim ocasió, aquí i ara, de seguir desenvolupant el punt. Serà en un altre post, i un altre dia.

 

Referències bibliogràfiques:

Lacan, J. (1966). Le stade du miroir comme formeteur de la fonction du je,telle qu’elle nous est révélée dans l’expérience psychanalytique. Écrits. Paris.

Mallor, P. (2008). Relaciones de dependencia. ¿Cómo llenar un vacío existencial?. Revista de Psicoterapia, nº 68, pp. 65-87.

Villegas, M. (2011). El error de prometeo. Psico(pato)logía del desarrollo moral. Barcelona: Herder.

Villegas, M., Mallor, P. (2012). El narcisismo y sus modalidades. Revista de Psicoterapia, nº 89, pp 59-108.