Autoestima i estima de la pròpia imatge


portada-100_15L’autoestima és un concepte dels més utilitzats en psicologia, apareix arreu. Malgrat això, és també un dels més confusos, una mena de calaix de sastre on tot hi va a parar. Aquest post explica la diferència entre els conceptes d’autoestima i estima especular, és a dir, l’estima que experimentem al voltant de la pròpia imatge. Per a l’elaboració del post, m’he basat en l’article dels psicòlegs Manuel Villegas i Pilar Mallor titulat Estima ontològica, estima narcisista (2015), publicat a la Revista de Psicoteràpia.

La paraula autoestima significa òbviament estima cap a un mateix. Per això el terme “auto”, perquè es tracta d’un amb sí mateix, sense la presència ni la intervenció dels demés.

Però que significa aquest “sí mateix”? Amb el “sí mateix” ens referim al Ser que som, al fet d’existir, sense més adjectius. No ens estimem perquè som macos o lletjos, capaços o inútils, vàlids o invàlids. Ens estimem perquè sí. I punt.

L’autoestima és llavors una estima incondicional. Si l’autoestima requerís una condició, aquesta seria l’existència. Però això ja ho donem per suposat, oi?

Parlem de respecte cap a un mateix, i de drets, també. Començant pel dret d’existir. Dret a satisfer les nostres necessitats vitals, i al reconeixement social d’aquestes necessitats. I entre aquests drets, el dret a cometre errors o no correspondre a una bona imatge social.

Autoestima és també l’acció de conèixer-se a sí mateix, de comprendre’s. “Comprendre no implica ser condescendent o indulgent amb un mateix i la pròpia conducta, sinó entendre com funcionem per poder aprendre a regular-nos de forma més adaptativa a les nostres necessitats i les dels demés” (Villegas i Mallor, 2015).

Conèixer-nos per cuidar-nos adequadament. “L’autoestima exigeix l’actitud i la responsabilitat de cuidar-se a un mateix; implica proporcionar-se els béns necessaris perla pròpia subsistència i benestar, així com protegir-se dels mals i perills que poden atemptar contra la pròpia vida o la salut, tant física com psíquica” (Villegas i Mallor, 2015).

L’autoestima, però, no és l’única estima que sentim o podem sentir per nosaltres mateixos. A vegades ens estimem perquè hem aconseguit un reconeixement professional, hem estat capaços de tirar endavant una família, hem aconseguit aplegar un bon patrimoni, o simplement ens estimem perquè tenim molts amics al Facebook. Es tracta d’estimes variades, en certa manera també “auto”, però de naturalesa molt diferent. Cadascú en el seu ordre de prioritats i valors, però això sí, sempre es tracta d’una estima condicionada. Condicionada a un determinat èxit social o personal.

Però això no és autoestima. És estima especular. Tot seguit ho expliquem.

De petits, aprenem a veure’ns en perspectiva, a través de la mirada de l’altre, que després interioritzem i la convertim en pròpia. Cap altre animal és capaç de fer-ho, tan sols els humans, almenys d’aquesta forma tant intensa i permanent. Ens veiem a nosaltres mateixos, com si fos a través d’un mirall, i així inevitablement ens valorem. Cadascú a través dels seus propis prismes. Uns es valoren sobretot a partir dels seus atributs físics, la bellesa, la força, la resistència física, altres es fixen més en atributs intel•lectuals, el rendiment acadèmic, l’ascens professional. Uns altres, en canvi, valoren els propis assoliments interpersonals, la família, els amics que han estat capaços d’aplegar. I la majoria de la gent una mica de tot, així barrejat.

I d’aquesta mirada cap a un mateix en resulta una valoració, i una estima. Estimem (o odiem) aquesta imatge que ens hem creat. Quan ens fem vells i desapareix progressivament la nostra bellesa i el nostre vigor corporal, llavors perdem la imatge jove que tan estimàvem. Quan suspenem un examen que havíem preparat amb esforç i dedicació, llavors s’esfuma aquella imatge de persona intel•ligent que ens agradava veure de nosaltres mateixos. L’estima, així, pot passar a l’odi, al rebuig. Que és rebuig cap a nosaltres mateixos. O si més no, rebuig cap a la nostra imatge.

I aquesta és una diferència essencial entre l’autoestima i l’estima de la pròpia imatge (o estima especular): que la primera sempre és positiva. O hi ha autoestima o no n’hi ha, però mai és negativa. En canvi, sí que ens podem odiar per moltíssims adjectius d’una imatge que s’ha convertit en l’antítesis del que voldríem.

El fet és que ens podem autoestimar malgrat trontolli la pròpia mirada. Podem perdre la feina, ens pot deixar la nostra parella, podem fer el ridícul en una situació social, però tot i això ens autoestimem. És a dir, ens acceptem, ens perdonem, ens respectem. Malgrat els diferents fracassos, seguim amb força per tirar endavant.

Dues estimes diferents, doncs. Una incondicional i l’altra condicionada. Però no ens confonguem, no es tracta de bons i dolents. Tant necessària o inevitable és l’autoestima com l’estima especular. Recordem que la capacitat de veure’ns en perspectiva, la imatge de sí, és pròpia dels humans, i aquesta imatge sempre porta associada una valoració.

Algunes persones, és cert, tenen una imatge de sí expandida, grandiosa, que sobrevola els demés. Una imatge que, molt sovint, sembla incondicionada, com si es tractés d’autoestima. És una imatge imbatible. Facin el que facin, passi el que passi, mai se senten perdedors. En aquests casos, parlem de narcisisme. Podria semblar autoestima, doncs, però no l’és. L’autoestima no necessita comparacions, ni superior ni inferior. Simplement és. És humil per definició. En té prou amb existir. El narcisisme, en canvi, és competitiu, ha de sobresortir. Un val i és mereixedor d’estima si sobresurt. Perquè és una estima fruit de la pròpia imatge. I recordem, la imatge és sempre una mirada de l’altre, aliena, que s’ha interioritzat.

En realitat, el narcisista, la persona que ha quedat obcecada per la pròpia imatge, no té autoestima. Si en tingués, la imatge no seria essencial per a ella. Seria important, perquè la imatge és important i s’ha de cuidar, com a humans que som. Però no ens ha de ser essencial, el sustent únic de la nostra persona.

El narcisista s’aferra rígidament a una imatge sobrevalorada perquè no té alternativa. Renunciar a la seva imatge li suposaria caure en una depressió. Tota teràpia del narcisisme té en compte aquest fet, i cuida amb especial sensibilitat no rebaixar la seva imatge de forma massa accelerada.

En definitiva, autoestima i estima especular, dues estimes que ens sostenen, que ens falquen al llarg de la vida, però que convé no confondre, ja que fan referència a conceptes ben diferenciats.