L’anòmia en 10 frases II


Continuació del post L’anòmia en 10 frases I

3-Els companys de classe no m’interessen, són molt vulgars

Llançar comentaris o elaborar pensaments despectius i desqualificadors del propi entorn pot ser propi d’un mecanisme defensiu de tipus narcisista. La persona que rebaixa i menysté la gent del seu voltant ho sol fer per posicionar-se per damunt d’ells, i així sentir-se protegit de la seva mirada i la seva crítica. És molt típic de les persones atrapades en dinàmiques narcisistes, que necessiten preservar i protegir una imatge pròpia engrandida i omnipotent.

Però la realitat és que vivim en societat, i per tant sempre estem a disposició de la mirada de l’altre, aquell observador extern que pensa, que ens percep, que ens jutja, que ens qualifica. Un altre poderós, per tant, ja que pot validar la imatge que tenim de nosaltres mateixos, o per contra invalidar-la.

La persona atrapada en el narcisisme, però, té dificultats per acceptar l’existència d’aquest altre com a tal, com a subjecte que és. Viu reclòs en una posició egocentrada, anòmica.

4-En les meves fantasies sóc una persona important, que fa coses que la gent admira

Parlàvem en l’anterior punt del mecanisme despectiu, que permetia preservar una imatge engrandida i omnipotent d’un mateix a base de rebaixar l’status dels demés, i per tant disminuir l’efecte negatiu de la seva mirada. Un altre mecanisme propi del narcisisme és, en un sentit invers, buscar la mirada aprovadora. Ser efectivament important a ulls de la societat. O si no és possible, recrear-ho anòmicament a través de fantasies.

En Pablo va venir a teràpia per addicció a substàncies i baixa autoestima. Tenia 54 anys i es trobava en un atzucac vital: separat, sense feina, i atrapat en l’alcohol i la cocaïna. Al llarg de la teràpia va aparèixer un món de fantasies de grandesa, on era un brillant escriptor o un científic famós, que la gent admirava. Eren moments de felicitat i goig, mentre duraven les fantasies, i que l’allunyaven temporalment dels problemes a la vida real.

Molta gent experimenta aquestes fantasies de grandesa en el seu pensament més íntim, això sí, la majoria no de forma tan intensa com en Pablo. Ara bé, la naturalesa d’aquestes fantasies és sempre la mateixa: es tracta d’un mecanisme compensatori narcisista, és un intent -íntim- de preservar una imatge engrandida d’un mateix.

5-Estant enfadat arribo a donar cops a objectes o trencar coses

trencar cosesLa ràbia és una de les emocions que més aviat solen aprendre a controlar; sentir-la ens impulsa a l’atac, a l’agressió, i això sempre és un risc quan vivim en societat. Per tant, des de ben petits els pares i les persones grans del nostre entorn ens ajuden a gestionar la ràbia. Tot i que no sempre de forma encertada. En alguns casos no se la legitima, se la reprimeix, se la prohibeix sense fer l’esforç d’escoltar-la. En altres ocasions, en canvi, no se li posa prou límits, i es permet que l’infant s’expressi de forma agressiva sense realitzar una bona contenció. La ràbia és una emoció legítima, com qualsevol altra, que cal entendre i que cal governar. I quan un és adult, el govern es converteix en autogovern.

La manca de control sobre l’impuls destructiu, ja sigui cap a objectes o cap a persones, és un reflex clar d’excés de regulació anòmica, i per conseqüent de mancança d’autonomia o autogovern.

6-M’he enamorat… a la meva edat!

L’enamorament acostuma a ser la primera de les fases de l’amor de parella. És un sentiment intens, una potent força d’atracció que uneix amb passió. És una experiència diguem que unilateral, que depèn més aviat poc de la persona de qui un s’ha enamorat. Perquè la base psicològica de l’enamorament és egocentrada: la idealització de l’altre, la projecció de qualitats imaginades, la creació d’un relat fantasiejat, fenòmens psicològics de naturalesa anòmica. Des del punt de vista cerebral, psicofisiològic, l’enamorament està mediat per un conjunt de descàrregues hormonals i la sobreacció d’una sèrie de neurotransmissors, que tenen període de caducitat. Caducitat fisiològica que corre paral•lela a un procés psicològic de coneixement real de l’altre, on la fantasia es redueix, la idealització recula, la passió minva i el desig va baixant progressivament. Tot plegat per deixar lloc a una relació -si és el cas- a diferent nivell, més complexa, de reconeixement mutu, de compromís, d’estimació del ser real de l’altre, on el component anòmic (el desig, la fantasia, el joc) cedeix protagonisme i es combina amb elements propis d’altres nivells de regulació moral.

I sí, l’enamorament no té edat. Encara que és a l’adolescència quan solem tenir més capacitat d’enamorar-nos, sobretot perquè tenim més tendència a idealitzar i submergir-nos en móns de fantasia…

Algunes persones, tanmateix, no poden acceptar la pèrdua de l’enamorament. Consideren que la relació ha fracassat, i que cal seguir cercant noves relacions. Altres persones simplement no poden desistir-hi, no poden renunciar a un nou enamorament, busquen la seva intensitat i la seva passió. Sovint això els obliga a trencar l’anterior parella, o bé a ser-li infidels. Experiències, totes elles, que evidencien un excés de regulació anòmica i per tant dificultats a l’hora d’establir una relació profunda de parella.

7-En el sexe no em sé deixar anar

Viure la sexualitat a fons implica connectar amb el propi desig, les sensacions corporals, els pensaments romàntics, és saber generar la provocació i la seducció, és adoptar una actitud de joc desenfadat i improvisat. Actituds i capacitats totes elles de naturalesa anòmica. Però no tothom és capaç de regular-se així durant les relacions sexuals. En algunes ocasions la sexualitat es viu de forma alienada, bolcada en l’altre, en complaure les seves necessitats (socionomia), o cosificada a través de rituals i procediments estandaritzats (heteronomia) que no connecten amb l’interior d’un mateix.

El Ferran és un noi de 19 anys que consulta per ejaculació precoç d’un any de duració, des que manté relacions sexuals freqüents amb la seva parella. Està molt preocupat, perquè en la majoria de les relacions sexuals la noia no arriba a l’orgasme. Se sent culpable, responsable dels fracassos sexuals repetits. Ha comptat el temps de duració durant la penetració i afirma que són entre 3 i 6 minuts, segons ell insuficient per donar temps a la seva parella d’arribar a l’orgasme. Quan seguim amb l’entrevista, aflora una relació sexual pobra, sense joc, rígida i ritualitzada, i molt enfocada a la penetració i als resultats assolits.

Hem vist aquest cas d’experiència sexual on la regulació predominant és l’heteronòmica. En altres ocasions es practica sexe sota una regulació predominantment socionòmica, amb la finalitat de complaure la parella (en posteriors posts entrarem en aquests altres nivells de regulació). De fet, tots hem accedit algun cop lliurement a mantenir relacions sexuals sota aquestes premisses, el risc és passar del fet esporàdic a la normalitat. Una part significativa dels trastorns sexuals venen produïts per aquest motiu, quan un s’acaba sentint utilitzat, sent que s’ha convertit en un objecte sexual per a l’altre.

8-Carpe Diem

A viure que són dos dies, és anòmia en acció! Quan fem prevaldre la immediatesa, el moment present, quan ens lliurem als plaers, a la diversió, a les passions. Carpe Diem és connectar amb aquest nen interior que vol jugar, que queda abstret en allò divertit que té entre mans, i que l’aparta de la perspectiva temporal.

carpe diemCarpe Diem és una locució en llatí que significa literalment “agafa el dia”, aprofita el moment. Ens convida a gaudir ara i aquí, sense tenir present el futur, que és incert.

Algunes persones tenen dificultats per regular-se segons reivindica el Carpe Diem, per excés de planificació, o per manca de motivació i baix estat d’ànim, o bé perquè es perden en complaure o cuidar els demés. Altres persones, en canvi, els passa el contrari, no saben frenar a temps, i entren en espirals de descontrol. El model de Desenvolupament Moral parlaria aquí de dèficit anòmic, el primer cas per defecte i el segon per excés.

9-Sóc una persona propensa a les addiccions

Hi ha addiccions de tot tipus: a substàncies com l’alcohol i els narcòtics, a les màquines escurabutxaques, al sexe, als videojocs, als dolços… Solen ser comportaments vinculats a la cerca del plaer, a la satisfacció del desig. Tot i que algunes addiccions no s’ajusten a aquest perfil, com per exemple l’addicció al treball; probablement alguns autors s’hagin excedit en posar sota la mateixa categoria d’addiccions comportaments tan diferents i que impliquen motivacions quasi que oposades. En aquest apartat, em centraré en les addiccions apuntades més amunt, provocades per motivacions de plaer i satisfacció compulsiva del desig.

L’Oriol venia a teràpia per superar l’addicció a la cocaïna. Tenia 26 anys, i treballava de lampista. Havia patit anteriorment dos brots psicòtics fruit del consum d’aquesta substància, que combinava amb alcohol, anfetamines i MDMA. Cadascuna d’elles en el seu ordre i depenent del moment i el context social. Temia perdre la salut mental, i una part de sí mateix estava en decidit a deixar aquells mals hàbits enrere. Tanmateix, ja en les primeres sessions de teràpia, l’Oriol va comprendre que havia de canviar moltíssimes coses de la seva vida, des del plantejament laboral, buit de motivació, o l’entorn d’amistats, orientat al consum de narcòtics, o fins i tot el concepte que tenia de lleure, basat exclusivament en la festa nocturna “a full” dels caps de setmana. “Suposo que a partir d’ara tot serà més difícil”, es va dir, entenent que les substàncies no podien ser la solució màgica i fàcil per sentir motivació, plaer, ni tampoc per tenir èxit en les relacions socials.

De recaiguda en recaiguda, l’Oriol es va anar coneixent a sí mateix, el vertader Oriol a l’hora de fer amistats i de lligar, va explorar també altres formes d’oci, i va canviar d’actitud en el món laboral, prenent responsabilitats i per tant sentint-se més motivat. Va ser un procés llarg, dur, quan el desig del consum reapareixia una vegada i una altra. A cada mínima frustració, a cada mínim avorriment, la sensació de buit donava pas a la solució fàcil.

10-Com et cuides!

En el menjar ens podem cuidar de diferents maneres. Podem prioritzar la salut corporal, seleccionant aliments variats i ecològics, poc processats o elaborats per nosaltres mateixos, i seguir una dieta equilibrada. Podem atendre més a aspectes psicològics, com són la tranquil•litat, el menjar lent i pausat, dedicar-nos el temps apropiat per als diferents àpats. O també podem parlar d’un “cuidat” més pròpiament anòmic, és a dir, quan un es lliura als capricis i als plaers de la gastronomia; i que si no es fa amb mesura, pot anar en perjudici o descuit de la pròpia salut corporal.